Tàrraco, campament militar


  • Restes in situ de la muralla, conservades a la Sala I

  • Dibuix reconstructiu d’un campament romà.

Després de desembarcar a Empúries l'any 218 aC, Gneu Corneli Escipió inicià la conquesta de tota la costa catalana fins al riu Ebre i s 'enfrontà a les tribus indígenes que havien estat sotmeses als cartaginesos. La primera batalla es va lliurar a prop de Kese i va ser favorable als romans, que ocuparen el poblat, on va quedar establerta una guarnició.

Després de la definitiva expulsió dels cartaginesos d'aquesta àmplia zona costanera, Tàrraco es constituí en el campament d'hivern de les legions romanes.

Un cop instal.lades les tropes i assegurada la defensa de la nova base militar mitjançant la construcció d'una muralla, els romans iniciaren -l'any 217 aC- la conquesta de les terres interiors ocupades per les tribus ilergetes, lacetanes i ausetanes, aliades dels cartaginesos.

Tàrraco adquirirà, doncs, el caràcter de plaça forta. Dos elements resultaran decisius per a la seva posterior evolució urbana i, fins i tot, la condicionaran fortament: la muralla i el port.

Tots es van construir i adequar, respectivament, per ordre dels Escipions i és per això que la ciutat va guanyar el qualificatiu de Tarraco Scipionum opus ("Tàrraco, obra dels Escipions") que li va donar l'historiador romà Plini el Vell (s.I aC).

La Muralla


  • Torre de Minerva

  • Tram de la muralla, amb la torre dita de l'Arquebisbe al fons.

  • Fotografia de la muralla realitzada per J. Laurent entre 1868 i 1879 (Arxiu MNAT).

Segons la descripció de l'humanista Lluís Pons d'Icart, al segle XVI la muralla tenia una longitud de quatre mil metres, fins a la zona portuària, i cobria tot el perímetre de la primitiva ciutat de Tàrraco. Actualment se'n conserva, solament, una cinquena part, la corresponent a la part alta.

Malgrat les diverses teories que han considerat aquestes muralles com una obra d'època preromana, les excavacions arqueològiques practicades en els darrers anys han permès fixar la seva construcció en època clarament romana.

S'han pogut, també, diferenciar dues fases de construcció: la primera, corresponent al praesidium establert al cim del turó i datada en els primers anys de la presència romana, amb una amplada de 4 metres per 6 d'alçada, era reforçada mitjançant torres de planta quadrangular de les quals en coneixem tres: la de Minerva (o Sant Magí), la del Cabiscol (o Seminari) i la de l'Arquebisbe. La segona fase, que es tendeix a situar actualment a finals del s. II aC, amplia el perímetre emmurallat cap el port, definint la forma urbana bàsica de Tàrraco, i incrementa l’alçada (12 metres) i amplada (6 metres) dels murs.

Els llenços i les torres presenten la mateixa tècnica constructiva: un sòcol format per grans blocs de pedra (megàlits) per damunt del qual s'alça un doble mur de carreus tallats, generalment encoixinats. Entre els dos paraments, l'exterior i l'interior, hi ha un reompliment de pedres i terra en el sector del sòcol i de toves a la resta. Al sòcol s'obren petites portes (poternes o portelles) per les quals hom només podia passar a peu.

Les marques de picapedrer en alfabet ibèric, encara visibles en alguns carreus de la muralla, demostren la participació d'indígenes en la seva construcció, sota la direcció dels enginyers militars arribats amb les legions.

Quant a les portes d'accés, només en coneixem una, situada molt a prop de la torre de Minerva, encara que molt canviada pels aprofitaments d'èpoques posteriors.

El caire de plaça militar de Tarragona al llarg de la història, ha fet que aquestes transformacions i restauracions de la muralla es produïssin repetidament, especialment a l'Edat Mitjana i en el decurs de la Guerra de Successió (1702-1715), quan la guarnició britànica va construir la Contramuralla o Falsa Braga.

També ha estat aprofitada la seva estructura per a instal·lar habitatges en l'espai existent entre ambdós paraments, en els quals s'han obert, a més, finestres i balconades.

L'epigrafia


  • Pedestal d'estàtua amb una inscripció dedicada a Lucius Cornelius Romanus, qui -entre altres càrrecs- va ser duumvir de la colònia Tàrraco.(MNAT 685).

La civilització romana va produir gran nombre de documents escrits sobre suports durables (pedra, marbre, metall, ceràmica, etc.) que proporcionen molta informació respecte a aspectes diversos de la dinàmica social, política, econòmica i religiosa de l'Antiguitat clàssica.

L'epigrafia llatina està constituïda per inscripcions -sacres, honorífiques i, especialment, funeràries- que expliquen la història de persones i famílies. Presenten, sovint, lletres de dimensions molt grans que faciliten la seva lectura. Una altra característica destacable de les inscripcions llatines consisteix en les gairebé infinites abreviacions de les paraules i també dels noms i en l'ús de les sigles i dels nexes entre lletres.

Estan generalment escrites en llengua llatina. N'hi ha, però, en altres llengues, en grec, per exemple. Constitueixen el filtre, el trànsit de coneixença i supervivència en el món romà de cultures diverses. L'epigrafia llatina va esdevenir un important vehicle d'aculturació.

L'epigrafia llatina a Tàrraco


  • Pedestal d'una petita estàtua d'argent dedicada al Geni de la colònia Tàrraco. (MNAT 672).

  • Pedestal d’estàtua dedicada a Lucius Perpena Numisianus, sevir augustal (sacerdot dedicat al culte imperial) pel seu amic Tiberius Claudius Amiantus (MNAT 689).

Es coneixen prop de 1.500 d’inscripcions romanes procedents de Tàrraco i del seu entorn, conjunt que representa quasi el 10 % de totes les inscripcions romanes de la Península Ibèrica.

La inscripció romana més antiga, dedicada a la deessa Minerva, es troba a l’interior de la torre homònima i es data en els primers anys de la presència romana. La més tardana, que encara es pot considerar com "antiga", és la de la construcció funerària del bisbe Cebrià, el qual morí poc abans de la conquesta de Tarragona pels musulmans (principis del segle VIII).

La majoria de les inscripcions romanes de Tàrraco pertanyen als tres primers segles del període imperial. Es tracta, sobretot, d'inscripcions fúnebres (petites làpides sense decoració, ares funeràries, sarcòfags, etc.), honorífiques i monumentals on s'esmenten emperadors, funcionaris imperials, flàmens i ciutadans rics i respectats. Força ric és també el material epigràfic dels darrers temps de l'Edat Antiga. Entre d'altres, més de cent trenta textos i fragments paleocristians.

S'han perdut unes dues-centes cinquanta inscripcions, moltes de les quals només coneixem per transcripcions o dibuixos realitzats a partir del segle XV. Les que s'exposen en aquesta sala del Museu constitueixen, només, una selecció del ric corpus d'inscripcions de Tàrraco, el més important d’Hispània.

El poblat i la necròpolis del Coll de Moro


  • Urnes i copa paleoibèriques procedents de la necròpolis del Teuler del Coll del Moro (Gandesa) (MNAT 37518, 37519 i 37587).

A sis quilòmetres de Gandesa, en direcció oest, al peu del tram de la carretera N-420 que va a Calaceit, es troba l'àrea arqueològica del Coll del Moro, nom amb el qual es coneixen dos jaciments diferents: un poblat fortificat i una necròpolis de túmuls (dividida, aquesta última, en tres sectors diferenciats). L'àrea ocupa un seguit de petits turons que s'eleven sobre les terres circumdants, en una clara situació de domini.

La seva ubicació, respecte de les vies de comunicació que uneixen la planúria litoral amb el Baix Aragó i el Baix Segre, fa del Coll del Moro un punt de pas obligat en el camí de penetració des de la costa a l'interior a través de la vall del riu Ebre.

El poblat, d'època ibèrica, amb un recinte fortificat d'uns 3350 metres quadrats d'extensió, va ser objecte de diferents campanyes d'excavació entre 1971 i 1976. Des de 1982, després de la seva adquisició per la Generalitat, s'hi han portat a terme unes intervencions arqueològiques continuades que han permès avançar considerablement en el seu coneixement. Els estudis fins ara realitzats sobre la torre (l'element més vistent i característic del poblat) i el seu fossat annex assenyalen una cronologia fundacional de començament del segle V aC, si bé s'hi han pogut recuperar alguns materials descontextualitzats que podrien fer retrocedir força la data inicial d'ocupació del lloc (situable pels volts de l'any 600 aC). La segona línia de defensa del poblat, formada per tres bastions, va ser destruïda cap al final del segle III aC o durant la primera meitat del segle II aC.

La necròpolis va ser descoberta i parcialment excavada l'any 1953. Després dels treballs realitzats entre 1971 i 1974 i dels portats a terme entre 1984 i 1991, sembla confirmar-se una datació situada aproximadament entre els anys 800 i 450 aC. La troballa, pels voltants dels túmuls funeraris, de diferents materials arqueològics amb una cronologia que arriba fins al segle IV aC fa pensar en una presència d'hàbitat relacionable amb l'establiment pròxim, i amb una coexistència entre la fase més tardana de la necròpolis i la més primitiva del poblat.

L'època preromana


  • Accés al poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa) amb dues torres pentagonals flanquejant la porta, datades al segle III aC.

  • Penjolls d'or procedents d'una excavació realitzada l'any 1912 en el poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa) (MNAT 6921).

  • Vas de ceràmica comuna ibèrica amb decoració pintada, procedent de la zona de l’assentament ibèric de Tarragona (MNAT 45451).

Gràcies a les fonts clàssiques coneixem els noms dels distints pobles ibèrics que habitaven les terres catalanes, encara que es fa difícil d'establir-ne els límits amb una mica de precisió. Pel que fa a les comarques meridionals del Principat, els ilercavons estaven centrats en la zona del Baix Ebre, mentre que els cessetans ocupaven el Camp de Tarragona i també, probablement, la Conca de Barberà i el Penedès.

L'arqueologia ha evidenciat una important densitat de jaciments ibèrics en totes les nostres contrades, especialment a les terres de l'Ebre. N'és un bon exemple el poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa), situat en una gran plataforma que domina i controla el pas del riu. Les diverses excavacions que s'hi han realitzat, des que entre els anys 1912 i 1927 hi aparegué, per atzar, l'anomenat "tresor de Tivissa" (objectes d'orfebreria, plats i vasos d'argent i monedes preromanes), han permés conèixer parcialment el seu urbanisme i l'excepcional sistema de defensa. Sembla que podem situar l'època de florida del poblat en els segles IV i III aC.

També al Camp de Tarragona les estacions ibèriques són nombroses. Es poden recordar les de Fontscaldes, del Vilar (Valls), dels Garràfols (Vallmoll), del Degotall (Alcover), del puig de Santa Anna (Castellvell del Camp), de les Timbes (Riudoms), etc.

A Tarragona, diferents intervencions arqueològiques portades a terme de pocs anys ençà en la zona compresa entre els carrers dels Caputxins i de Pere Martell han pogut documentar in situ restes d'estructures d'hàbitat i recuperar materials d'època ibèrica datables a partir del segle V aC. Això confirma l'existència d'un oppidum indígena en la part baixa de la ciutat (que rebria el nom de Kese), a la vora d'una elevació natural del terreny molt pròxima a la fondalada portuària i a la desembocadura del Francolí. L'any 218 aC, en el curs de la Segona Guerra Púnica, el desembarcament de l'exèrcit de Roma convertiria aquest nucli en una base estratègica i condicionaria el seu desenvolupament posterior com a gran urbs romana.

La Tàrraco republicana


  • Làpida opistògrafa (inscrita per les dues cares) procedent de la zona del Fòrum de la Colònia. Inscripcions successives a Pompeu (71 aC) i a P. Muci Scaevola, lloctinent de Cèsar (45 aC) (MNAT 5135).

  • Retrat d’un ancià d'època tardorepublicana. (MNAT 467)

La immigració va ser un dels factors que va contribuir a consolidar el procés de desenvolupament econòmic i demogràfic de Tàrraco.

En el decurs de la primera meitat del segle I aC, arriben a Hispània importants contingents de gent emigrada d'Itàlia, Grècia i Orient, esperant millorar la seva situació econòmica i social mitjançant el comerç i l'agricultura.

L'estudi de les inscripcions romanorepublicanes trobades a Tarragona ha proporcionat algunes dades per a conèixer el tipus de població de la ciutat. Es tractaria, fonamentalment, de veterans llicenciats de l'exèrcit, immigrants de distinta procedència, artesans, comerciants i funcionaris.

Probablement l'element indígena era encara majoritari, però el seu grau de romanització devia ser tan avançat que havia permès el domini del llatí sobre l'antic idioma ibèric, sense que això signifiqués la seva total desaparició.

Es comprova, a través de l'estudi d'alguns noms apareguts a les inscripcions (Aemilius, Caesius, Flavius, etc.), l'existència de famílies itàliques establertes a Tàrraco, algunes originàries d'Aquileia (Annius) o Càpua (Veicius).

La circulació monetària a Tàrraco


  • Denari ibèric de Kese, procedent de Tarragona (MNAT 22285)

  • Sesterci encunyat a Tàrraco en honor d'August, divinitzat, en època del seu successor Tiberi (MNAT 23370)

  • Sesterci de Trajà, procedent de Tàrraco. MNAT 20967

En la zona pròxima a Tàrraco van començar a circular-hi monedes en un moment molt primerenc, com ens demostra la troballa (feta pels volts de l'any 1860) d'un tresoret de monedes d'argent procedents de les seques de Selinus, Massalia i Emporion, i que es pot datar cap al final del segle IV aC. En aquell moment, l'ús de la moneda a la Península Ibèrica és gairebé inexistent i només hi encunya moneda Emporion.

Durant la primera meitat del segle III aC, les úniques seques que encunyen moneda a Hispània són les colònies gregues d'Emporion i Rhode i les feniciopúniques de Gades i Ebusus. En conseqüència, la circulació monetària continua sent molt escassa i haurem d'esperar a la Segona Guerra Púnica perquè Tàrraco aparegui com a seca.

L'any 237 aC, els cartaginesos desembarquen a la Península i comencen a encunyar-hi moneda, entre d’altres raons per a pagar els seus soldats. Aquesta moneda degué circular, tot i que en molt escassa quantitat, a Tàrraco, com ho demostra alguna troballa monetària. Però la incorporació definitiva de Tàrraco i del seu territori al món de l'economia monetària no es realitzarà fins després de l'any 218 aC, quan els romans arriben a Hispània per a lluitar-hi contra els cartaginesos. Els romans introduiran la seva moneda, encunyada a la seca de Roma i, a més, provocaran que les tribus indígenes comencin a encunyar-ne de pròpia. Possiblement una de les causes que els pobles ibèrics encunyessin moneda va ser la de pagar tributs a Roma, però hi devia haver altres raons que encara són molt difícils de determinar amb les dades que disposem.

Les troballes monetàries ens indiquen que, durant els segles II i I aC, les monedes que corrien amb més abundància a Tàrraco i al seu territori eren les que havien estat encunyades a Kese, nom de la seca dels cessetans i que probablement fa referència al nucli indígena de la nostra ciutat. També hi circulaven monedes de la seca de Roma, de les seques ibèriques de la vall de l'Ebre i del llevant peninsular, a més d'algunes de la Gàl·lia, d'Ebusus i de seques costaneres situades al sud de la Península.

L'arquitectura romana


  • Sala II, dedicada a l'arquitectura romana de Tàrraco.

L’arquitectura romana va esdevenir una de les expressions més visibles del poder de l’Imperi. A imatge de Roma, les ciutats provincials adopten un mateix model urbanístic i arquitectònic. Espais com el fòrum, edificis com el teatre o les termes públiques o la pròpia estructura urbana responen a les necessitats dels centres urbans que vertebraran l’Imperi a través d’una extensa i ordenada xarxa viària.

Els romans foren uns grans innovadors en el camp de l'arquitectura. La generalització de l'ús de nous materials com el formigó i el maó, juntament amb la introducció de l'arc i la volta, van permetre alçar edificis més sòlids i amplis. Només així es poden entendre edificis tan singulars com el Pantheon (Roma) on la combinació del maó i el formigó van permetre crear una amplitud inconcebible amb pedra. Basíliques, teatres, amfiteatres i altres equipaments públics van adquirir unes dimensions i proporcions adequades a les necessitats d’un Imperi eminentment urbà.

Aquestes millores i models, a menor escala, es tradueixen, també, a l’arquitectura domèstica. Algunes domus i vil·les adquireixen en època imperial una monumentalitat que mostra el poder econòmic adquirit per les classes dirigents.

L'arquitectura romana a Tàrraco


  • Sala II, dedicada a l'arquitectura romana de Tàrraco.

  • Capitell procedent de la zona del recinte de culte (MNAT 34240)

La romanització suposa la plena integració en una societat eminentment urbana. Les ciutats romanes de l’actual Catalunya eren de dimensions reduïdes, exceptuant Tàrraco que, des d'època d'August fou la capital de la Hispania Citerior o Tarraconensis i, per tant, la seu del governador i de l’aparell administratiu, ideològic i econòmic de gran part de la Península Ibèrica.

L’urbanisme i l’arquitectura de Tàrraco són un bon exemple dels principals trets definidors d’una ciutat romana. En època imperial, a l’interior del recinte emmurallat es disposaven – del cim fins al port – un recinte de culte, una gran plaça de representació vinculada al govern de la província, el circ, el fòrum de la colònia, el teatre i el port. Només una part, significativa, del conjunt d’edificis públics (temples, termes, jardins, etc) que, juntament amb l’entramat regular de carrers, definien el paisatge urbà. Fora del recinte emmurallat es va construir, a inicis del segle II, l’amfiteatre. L’àrea residencial intramurs, molt poc coneguda, es disposava pel vessant meridional del turó, entre el circ i el fòrum de la colònia. Fora muralles es van desenvolupar a partir d’època d’August densos barris suburbials com el que sorgeix entre la desembocadura del riu Francolí i el port.

A més dels testimonis físics conservats, sabem de l’existència a Tàrraco d’un collegium fabrum, una associació que agrupava els treballadors de la construcció de Tàrraco a l’inici del s. II dC. Els materials emprats van ser, bàsicament, el formigó, la pedra (procedent de pedreres locals com el Mèdol), i una ingent quantitat de marbres d’arreu de la Mediterrània que van ser emprats, principalment, en la decoració d’edificis públics i privats.

El fòrum provincial


  • Clipei amb representació de Júpiter-Ammó que formava part del recinte de culte del Fòrum provincial (MNAT 117)

  • Fragment de vas monumental de marbre procedent de la zona del Fòrum provincial amb decoració bàquica (MNAT 45459).

  • Detall de l’anterior vas monumental, amb la representació d’un silè en relleu (MNAT 45459).

Tàrraco, com a capital de la província de la Hispània citerior des de l'època d'August, tenia, al final del s. I dC, dos fòrums: un reservat al concili provincial, situat a la part alta de la ciutat, i l'altre destinat als afers locals, situat a la part baixa, a prop del teatre i del port.

El fòrum de la província, que es va començar a construir pels volts de l'any 70 dC a la part superior del turó tarragoní, estava format per dues grans places, situades a diferent nivell. Aquest conjunt es completava a la part més baixa amb un gran edifici d'espectacles, el circ.

La gran transformació realitzada en aquest sector, degut al caràcter monumental del projecte, fa difícil saber quines estructures ocupaven aquesta àrea en època anterior. Hom pensa, però, que bona part estigué lliure d'edificacions i que l'ocupació existent, des d'època republicana, estava relacionada amb estructures militars. La plaça superior, destinada a recinte de culte, era rectangular, de 153 m de fons per 136 d'ample, i estava envoltada, en tres dels seus costats, per un pòrtic que en el mur exterior presentava una sèrie de finestres. Aquests pòrtics tenien en la part superior un àtic decorat amb una sèrie de grans medallons (clipei), amb representacions de Júpiter-Ammó i de la Medusa, dels quals es poden observar alguns exemples en aquesta sala. En el pòrtic superior s'obria una gran sala.

El recinte de culte del fòrum estava presidit per un temple dedicat al culte imperial provincial del qual recentment s’han localitzat restes de la fonamentació a l’àrea central. També s’han recuperat elements decoratius com una sèrie de fragments del seu fris, amb decoració de garlandes, bucranis i diversos elements utilitzats en els sacrificis, dels quals també es poden observar alguns elements en aquesta sala.

Els temples


  • Sesterci encunyat a Tàrraco en honor d'August, divinitzat, en època del seu successor Tiberi. (MNAT 23367).

  • Detall del sector del recinte de culte, extret de “Tàrraco. Perspectiva hipotètica. S. II dC.” (© Francesc Tarrats. Dibuix: A. Latre).

A Tàrraco, a més del recinte de culte del conjunt monumental del fòrum provincial, hi havia altres temples, dels quals es tenen notícies a través de l'epigrafia, de la numismàtica o de les fonts escrites.

El temple d'August, conegut a través de les monedes encunyades a la seca de Tàrraco i citat per Tàcit (que ens diu que l'any 15 dC es va autoritzar la seva construcció) havia estat situat tradicionalment a la zona del fòrum provincial. La cronologia d'aquest, el testimoni de diverses inscripcions relacionades amb el culte imperial trobades reutilitzades a l'àrea de la Necròpolis Paleocristiana pròxima al fòrum de la colònia i el fet que en aquesta zona s'ha trobat un conjunt icònic d'estatuària imperial, fa pensar, però, que el temple d'August estigués situat en el fòrum de la colònia.

Diversos elements ens parlen d'altres temples que estarien localitzats a Tàrraco, la situació dels quals avui desconeixem. Les dues ares o altars votius que es poden apreciar en aquesta sala en són una mostra.

Una, porta una inscripció referent a un mestre de cases anomenat Quintus Attius Messor, que va pintar i restaurar a expenses seves l'exedra i la façana del llavors ja envellit temple de Minerva.

La inscripció de l'altra anomena a un personatge, Baba, que intervingué en la construcció del temple de Tutela.

També hi ha nombrosos fragments de relleus, alguns dels quals, possiblement, correspondrien a un trofeu, de procedència malauradament desconeguda.

El fòrum de la colònia


  • Estàtua femenina recuperada l'any 1912 en la zona del Fòrum de la colònia (MNAT 6920).

  • Petita ara votiva de marbre, amb inscripció dedicada a Júpiter (MNAT 5217).

  • Retrat de Neró Cèsar, fill de Germànic i germà de l’emperador Calígula, procedent de la zona del Fòrum de la Colònia (MNAT 45003).

  • Pedestal d’estàtua amb una inscripció dedicada a l’emperador Vespasià (MNAT 21).

Un dels conjunts més característics de les ciutats romanes és el fòrum. Estava normalment constituït per una àmplia plaça porticada al voltant de la qual se situaven una sèrie d'edificis (basílica, temples, cúria, tabernae, etc.) on es desenvolupaven la majoria de les activitats públiques ciutadanes de caire polític, jurídic, religiós i comercial. Tàrraco, com a capital de la província de la Hispània citerior, tenia, en època imperial, dos fòrums. L'un reservat al concili provincial i situat a la part alta de la ciutat i l'altre destinat als efectes locals, situat a la part baixa, a prop del teatre i del port.

El Fòrum de la colònia el coneixem només parcialment. Els darrers treballs han posat de manifest que la primera plaça pública es va definir a finals del s. II aC, en el moment que la ciutat adquireix la seva forma urbana bàsica amb l’extensió del perímetre emmurallat i l’execució d’importants obres de sanejament públic com el col·lector dels carrers d’Apodaca i de l’Unió. Aquesta plaça es crea sobre part de l’oppidum ibèric (Kese) que, des del s. V aC, s’estenia per sobre d’aquest promontori que dominava la badia portuària i la desembocadura del riu. D’aquesta primera configuració del fòrum en coneixem el Capitoli, el temple dedicat a les tres divinitats principals del panteó romà (Júpiter-Juno-Minerva) que presidia la plaça pública. Era un temple de la més pura tradició itàlica, aixecat sobre podi, amb triple cella i planta períptera de sis columnes frontals.

En època d’August es produeix una profunda remodelació amb la creació d’una nova plaça al costat de la primera on destacava una basílica amb tribunal axial, governada per l’estàtua d’August, i locals annexos. Es tracta d’un edifici de tres naus amb ambulacrum o passadís perimetral a l'entorn d'un porticat de 14 x 4 columnes i locals annexos destinats als negocis o a la reunió de confraries religioses (collegia). En aquest mateix període es construeix el teatre, en directa relació urbanística i funcional amb el fòrum i el port. Sota Tiberi es reforma la basílica i es crea l’anomenada “plaça de les Estàtues”, un espai intermedi, accessible des de la basílica, que connectava amb un carrer (decumanus) al qual tenien façana les diverses cases (domus) documentades.

A l'entorn de la basílica van aparèixer un bon nombre d'estàtues, algunes de les quals estan relacionades amb el culte imperial. A la plaça annexa a la basílica van ser trobades diverses estàtues de membres de la família imperial Juli-Clàudia (27 aC - 68 dC). En el s. II dC el fòrum de la colònia experimenta noves reformes mantenint-se en ús fins a la segona meitat del s. IV, moment en què data l’enderroc de la basílica.

El teatre


  • Estàtua d'emperador, representat com a cap de l'exèrcit, amb abillament militar i cuirassa decorada. Prové del Teatre romà (MNAT 45602).

  • Togat pertanyent a algun membre de la família imperial, aparegut al Teatre (MNAT 45601).

  • Togat que representa segurament August i que formaria part de la galeria d’estàtues que decorava el mur que tancava l’escenari (scaenae frons). (MNAT 15412).

  • Fragment d’un fris arquitectònic amb inscripció imperial, que ocuparia la part superior d’un dels accessos laterals a l’orchestra. (MNAT 6464).

  • Capitell corinti de columna corresponent a un dels ordres del front escènic. (MNAT 7593).

L'existència del teatre romà de Tàrraco es coneix des de 1884. Situat a la vessant sud de la ciutat, a prop del port, fou construït a inicis del s. I dC. En l'actualitat conserva parcialment els tres elements essencials d'aquests edificis: càvea (o graderia), orquestra i escena. Es pot contemplar in situ part de les sis primeres grades de la càvea, fetes amb carreus de pedra i revestides de marbre, així com el balteus o barana que separava el públic de l'orquestra. L'ara o altar dedicat al numen d'August, per a realitzar sacrificis abans de començar l'espectacle, havia d'estar situada al centre de l'orquestra.

Les representacions teatrals tenien lloc a l'escena, en una plataforma elevada respecte del nivell de l'orquestra, amb una façana monumental com a fons (scaenae frons).

Les excavacions han permès recuperar gran part dels elements arquitectònics i ornamentals que decoraven l'scaenae frons. Destaquen les escultures de marbre que representen emperadors cuirassats, els togats i nombrosos elements arquitectònics -capitells, tambors de columna, arquitraus i cornises- fets en pedra lumaquèl·lica del país, que presenten parts estucades i pintades.

L'amfiteatre


  • Amfiteatre. A l’arena s’hi poden observar les restes de la basílica visigòtica i de l’església romànica de la Mare de Déu del Miracle.

  • Fragment que formaria part de la inscripció commemorativa de la reforma de l’amfiteatre efectuada per Heliogàbal el 221 dC (MNAT 25387).

  • Fragment de pintura mural amb representació de la deessa Nèmesis, aparegut en una dependència de l’amfiteatre. Datat al s. III dC (MNAT 28826).

Aquest edifici públic, el darrer dels grans edificis lúdics construïts a Tarraco, s’erigeix a inicis del s. II fora muralles, en el suburbi format al voltant dels accessos a la ciutat des del nord-est. Presenta la planta el·líptica característica d'aquest tipus d'edificis, amb les grades per al públic i l'arena on se celebraven les lluites de gladiadors entre si o contra animals salvatges i, també lluites entre animals de la mateixa o de diferent espècie.

Les grades estaven protegides del possible atac de les feres per un pòdium. Els fragments de pòdium aquí exposats conserven part d'una inscripció monumental al·lusiva a l'emperador Heliogàbal (218-222 dC), sota el mandat del qual es va renovar totalment l'amfiteatre. Per sota del nivell de l'arena hi havia uns fossats amb els serveis auxiliars necessaris per a l'espectacle.

Mitjançant contrapesos era possible elevar les gàbies amb feres o bé elements per cobrir l'edifici (velum), que protegien el públic del sol o la pluja.

L'any 259 dC foren martiritzats a l'arena de l'amfiteatre el bisbe tarragoní Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. En commemoració del fet es va construir, en el mateix lloc, una basílica visigòtica. Posteriorment, al s. XII, s'hi superposà l'església romànica de Santa Maria del Miracle.

El circ


  • Circ romà de Tàrraco.

  • Biga, en plena cursa, representada en el disc d'una llàntia (MNAT 2642).

  • Seient i ampit del pòdium, procedent del circ de Tàrraco. (MNAT 94).

El circ, al món romà, era l'edifici públic on se celebraven les curses de carros i cavalls. Era de planta rectangular allargada; en un dels extrems hi havia les carceres, compartiments d’on sortien els carros, que donaven set voltes a l'euripus o spina, element que dividia la pista. La pista o arena era el centre de l'edifici i estava envoltada de les grades, sostingudes per voltes, on se situava el públic.

A Tàrraco el circ estava situat en el lloc ocupat avui per la plaça de la Font i rodalies, just al peu del fòrum provincial, i forma part del conjunt monumental de la Part Alta de la ciutat. Es va construir en el darrer quart del segle I dC, en època Flàvia, molt probablement essent emperador Domicià.

Les excavacions arqueològiques mostren com, pels volts de l'any 400 dC, el circ romà començava a experimentar clars símptomes de transformació amb l’ocupació dels espais (arena i voltes principalment) per a nous usos.

La configuració dels carrers i les places d'aquest sector ha estat condicionat per les restes del circ, que ha conservat gran part de les seves estructures a l'interior de les cases d'aquesta zona. D'una d'elles procedeix el seient i ampit del pòdium, en pedra, que s’hi exposa en aquesta sala i que estaria situat a uns 2 metres d'alçària respecte al nivell de l'arena. Els forats quadrats que presenta l'ampit del pòdium podrien servir per encaixar-hi una reixa per a la protecció del públic.

Les vies


  • Mil·liaris. Un procedeix de la Via Augusta, recuperat en el segle XIX a la zona de l´actual Plaça de Toros (MNAT 303), i l’altre de la via de Tàrraco a Ilerda, localitzat al terme municipal del Morell. (MNAT 37246).

Un dels factors que més va col·laborar en la romanització d'Hispània fou el traçat d'una extensa xarxa viària, per la qual quedaven comunicades les principals ciutats de l’imperi.

Tàrraco, com a gran capital de la província, fou un important nus de comunicacions on confluïen vies terrestres i marítimes. L'anomenada Via Augusta, que anava de Roma a Cadis, passava per Tàrraco seguint aproximadament el traçat de l'actual carretera de Barcelona a València. Un altre eix de comunicació important era la via De Italia in Hispanias que unia la costa, Tàrraco, amb l’interior peninsular.

Al costat de les vies es col·locaven els mil·liaris, fites cilíndriques de pedra, que portaven una inscripció que referenciava la distància en milles fins a la ciutat més pròxima o bé al punt d'origen de la via, així com el nom de l'emperador o magistrat que l’havia fet construir o restaurar.

En aquesta sala es mostren dos d'aquests mil·liaris. L'un, trobat a les rodalies del Morell, a uns 10 km de Tarragona, col·locat a mitjan s. III dC amb motiu de les obres de consolidació i restauració de la via De Italia in Hispanias.

L'altre va ésser recuperat el segle passat en construir-se la Plaça de Toros de Tarragona. Porta una inscripció referent a l'emperador August i hom suposa que estaria col·locat al peu de la Via Augusta.

El mosaic romà


  • Detall del mosaic dels paons, procedent de la zona residencial de Tàrraco (MNAT 2923, 2925 i 2932).

  • Mosaic d’opus sectile realitzat amb diferents tipus de marbre, que pavimentava el centre d’una estança d’una domus del suburbi sud-occidental de Tàrraco. (MNAT TCA-94-124)

Els romans, sovint, pavimentaven el terra de les seves vivendes i d'alguns edificis públics. Els paviments més espectaculars i sumptuosos són els realitzats amb la tècnica coneguda com a opus tessellatum, fets amb petits cubs de marbre, pedra, pasta de vidre, etc., de diferents colors que conformaven, en ocasions, autèntiques composicions pictòriques.

Per a la seva confecció era necessari el domini d'una acurada tècnica i la intervenció d'un equip d'artesans especialitzats. També eren molt utilitzats els paviments d'opus signinum, fets amb calç, maó triturat i una barreja de pedra i ceràmica, o els d'opus sectile, realitzats amb fragments de marbre.

El mosaic romà de Tàrraco


  • Detall de l'emblema central del mosaic, d'opus vermiculatum, amb la representació de la Medusa (MNAT 2921).

  • Opus signinum amb una inscripció de benvinguda “AVE SALVE” (MNAT 702).

  • Detall de mosaic amb decoració de peixos (MNAT 45454).

Durant els primers segles imperials, Tàrraco adquirí l'aspecte de gran capital de província. Paral·lelament a la construcció dels principals edificis públics, es van edificar nombroses vil·les urbanes.

Els mosaics pavimentats, conservats i exposats en aquesta sala, procedeixen fonamentalment dels habitatges romans de la zona coneguda com la Pedrera del Port. Els primers paviments coneguts a Tarragona són els d'opus signinum. Molt aviat s'introduí la moda dels mosaics de tessel·les en blanc o en blanc i negre. Aquests, amb el temps, deriven cap a un barroquisme que inclou gran quantitat de detalls ornamentals. Cap al començament del s. III dC, els mosaics policroms substitueixen els anteriors.

Amb la crisi del s. III i el pas de les invasions germàniques, la producció de mosaics de Tàrraco experimentà una important davallada.

A partir d'aquest moment, els tallers es concentraran en la decoració de les sumptuoses vil·les dels voltants de la capital, com la de Parets-Delgades.

La vil·la de Parets-Delgades


  • Fragment d'un dels mosaics de la vil·la romana de Parets-Delgades (la Selva del Camp), decorat amb motius geomètrics i vegetals (MNAT 45308).

La vil·la romana de Parets-Delgades està situada al costat de l’ermita gòtica del mateix nom, en el terme municipal de la Selva del Camp. Quan, l’any 1935, hom començà a construir una nova casa per als ermitans, van aparèixer restes de construccions antigues en la zona de l’horta i del pati. Es van posar al descobert, així mateix, diverses habitacions amb paviment de mosaic, les quals comunicaven amb un llarg passadís. L’estudi d’aquests mosaics permet diferenciar un repertori de motius decoratius comuns, durant el segle IV, a les províncies relacionades amb els centres o tallers de musivària del nord d’Àfrica. El taller, o bé l’artesà que va dirigir l’elaboració dels paviments d’aquesta vil·la, probablement havia de ser originari de les oficines musivàries de Cartago o dels seus voltants. La seva presència a Parets-Delgades estaria justificada pel caràcter ambulant d’aquests artesans, que es desplaçaven –com en aquest cas– a requeriment dels rics propietaris de les vil·les.

Els objectes d'ús quotidià


  • Sala IV, dedicada als objectes de la vida quotidiana dels habitants de Tàrraco.

Els objectes exposats en aquesta sala constitueixen una font fonamental per a poder reconstruir els diversos aspectes de la vida quotidiana en època romana. Cal dir, però, que les formes de vida van anar canviant al llarg del dilatat període que abasta l'antiguitat romana. És normal, doncs, que s'observin grans diferències entre els gustos i costums d'època republicana i els d'època imperial, i que siguin diferents els dels primers segles de l'Imperi que els del Baix Imperi.

Cal tenir en compte, també, que les restes materials il·lustren aspectes concrets d'aquestes formes de vida, molt diferents segons provinguin d'una societat urbana o d'una comunitat camperola i diferents, també, segons pertanyin a un grup social privilegiat o, pel contrari, facin referència als més desposseïts.

Elements de la vaixella (plats, bols, vasos, etc.), objectes domèstics (molins, cassoles, llànties d'oli), objectes d'ús personal (agulles de cap, fíbules, anells), joguines (fireta, sonall, daus), tots ells ens mostren aspectes, encara que parcials, de la vida i dels costums romans a les nostres contrades.

Les àmfores i el comerç


  • Conjunt format amb àmfores romanes de procedència, tipologia i cronologia diverses.

  • Àmfora Tarraconense del tipus Dressel 2/4 recuperada al derelicte de Barà (MNAT 34010).

  • Àmfora de procedència nord-africana (MNAT-P-02-749)

Les àmfores servien per transportar en bones condicions un volum considerable d'aliments peribles, des dels llocs d'origen fins als magatzems i contenidors públics o privats (grans sitges o dipòsits, dolia, gerres, etc.). Les més abundants són les destinades a transportar vi, del qual se'n feia un gran consum (hom ha calculat que la demanda d'aquest producte a Roma, en el segle I dC, era de l'ordre d'un milió i mig d'hectolitres a l'any). Molt habitual era també l'exportació-importació d'oli, fonamental en l'alimentació i la cuina romanes (al costat del port fluvial de Roma, les àmfores buides d'oli -procedents majoritàriament de la Bètica- van arribar a formar una petita muntanya, l'anomenat "Monte Testaccio").

En alguns dels centres en què eren elaborats -de forma gairebé industrial- aquests productes s'hi fabricaven simultàniament els envasos corresponents. És el cas, per exemple, d'un seguit de vil·les agrícoles del Camp de Tarragona, del Penedès i de la Ribera d'Ebre en què han estat documentades arqueològicament les restes de forns que produïen -sobretot- àmfores vinàries que imitaven tipologies de prototipus itàlics. D'altra banda, es van importar de diferents llocs productors del sud de la Península Ibèrica, del nord d'Àfrica i de la Mediterrània oriental (en un primer moment, també d'Itàlia) grans quantitats de vi, oli, cereals, conserves, salaons, garum, fruites, etc.

A partir del segle II dC, una bona part del transport de vi es fa mitjançant envasos més pràctics (més resistents als cops i menys pesants), com les bótes de fusta. Tanmateix, l'àmfora es transformarà -adaptant-se al contingut específic- i mantindrà diverses varietats en ús durant tot el Baix Imperi i fins a l'època medieval.

Exposem diferents tipus d'àmfores localitzades en diversos derelictes submarins i en jaciments terrestres de Catalunya i les Balears. Contenien originalment vi, oli, salaons, garum o altres productes no identificats (segles I aC al VI dC).

Jocs i espectacles


  • Sonall de bronze recuperat en una zona funerària de Tàrraco (MNAT 45426).

  • Nina articulada d’ivori, descoberta a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona (MNAT P- 12906).

  • Màscara teatral de terracota (MNAT 2585).

  • Dau de joc, d’os (MNAT 45310).

  • Llàntia amb representació de dos gladiadors lluitant (MNAT 02671).

Els jocs i diversions de què gaudien els romans es poden dividir en dos gran grups: els privats (aquells amb els quals es distreien els infants, els joves i els adults) i els públics (que proporcionaven l'Estat o els magistrats als ciutadans).

Molts dels jocs privats romans tenen una gran similitud amb els nostres. Els nens i nenes jugaven a fet a amagar, a parells i senars, a la gallina cega o a la rutlla (guiant el cèrcol amb l'ajut de pals). Tenien baldufes, jugaven a les tabes i feien construccions, jugaven amb nines de fang cuit, de fusta, d'os o d'ivori, algunes de les quals eren articulades (com la que va aparèixer a la tomba d'una nena a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona), i amb petits vasos i atuells de ceràmica (fireta).

La gimnàstica era part de l'educació dels joves i cercava el desenvolupament equilibrat del cos i de l'esperit (curses, salts, llançaments del disc o de la javelina, etc.). Jugaven a la pilota (feta amb un farcit de pèls o plomes embolcallat amb llana o pells cosides) i a molts altres jocs de participació. La música, molt relacionada amb la religió, també formava part de les seves distraccions.

Els adults s'entretenien amb alguns d'aquests jocs (tabes, daus, etc.) i amb d'altres en els quals apostaven -de vegades- una important quantitat de diners. Jugaven al marro (amb el quadrat dibuixat al terra o gravat en una llosa o graó) i als soldats o latrunculi (joc que era una mena de combat simulat, similar als escacs). Però sobretot estimaven els ludi, dies en els quals es realitzaven els jocs i espectacles públics. De setanta-set dies de ludi oficials que hi havia al final de la República es va passar a cent setanta-set dies en el segle IV dC. Els més nombrosos eren els dedicats als espectacles teatrals, seguits dels desenvolupats al circ (curses de carros tirats per cavalls) i dels realitzats a l'amfiteatre (lluites de gladiadors, caceres simulades, lluites entre homes i feres, etc.).

Relacionats en un principi amb les festes religioses, van anar creixent en nombre i esdevingueren un potent vehicle de consens popular a la política imperial, fenomen que es pot resumir en el conegut aforisme de Juvenal: panem et circenses ("pa i espectacles"), el qual fa referència a la intenció de tenir satisfet el poble amb la distribució gratuïta de blat i amb l'organització de jocs públics, per tal d'evitar una possible revolta.

Mitjançant les escenes representades en relleus escultòrics, pintures i mosaics, i també en llànties, ceràmiques i altres elements decorats, així com per la literatura de l'època, coneixem molts dels aspectes de les diversions i dels espectacles dels romans.

El bronze


  • Lampadari antropomorf (jove etíop) de bronze, conegut popularment com “el Negret” (MNAT 527).

  • Ponderal de balança que representa el bust de la deessa Diana. S. II dC (MNAT 36999).

  • Gerra de bronze amb una ansa que representa una cama i un peu calçat amb una sandàlia (MNAT 2820).

  • Pectoral de bronze amb representació de la Medusa (MNAT 4743).

  • Llàntia de bronze amb representació antropomorfa, procedent de la Vil·la de la Llosa (Cambrils) (MNAT 45258).

Els romans van utilitzar l'or, l'argent, l'estany, el plom, el coure, el ferro i altres metalls. Sobresortien tant en la mineria com en l'art de separar el metall del mineral i de fondre'l per a omplir motlles. També sabien barrejar metalls per obtenir aliatges, el més clàssic i conegut dels quals era el bronze, fabricat amb coure i estany.

El bronze va ser un dels materials més utilitzats pels romans. Els seus usos eren molt variats. S'utilitzava per als serveis de taula, per a mobles i objectes domèstics molt diversos, per a eines i elements tècnics i mecànics, per batre monedes, com a suport per a la publicació de lleis, per a la decoració d'edificis, per a petites escultures i per a les representacions monumentals dels déus i dels personatges importants, etc.

L'utilitzaven de manera abundant en la vida quotidiana i oficial. Era una alternativa al marbre en els edificis o en els espais públics. Podia ser més costós, però permetia un tipus d'obres més lliures i flexibles. El bronze substituïa, en la decoració de la casa luxosa, els objectes de ceràmica o terracuita, més modestos. Lampadaris, canelobres, estufes i fins i tot llits, amb els seus corresponents elements decoratius, eren fets de bronze. També servia, especialment per a satisfer clients rics, per a la representació de les diferents divinitats (com ara els déus lars) que formaven part del parament domèstic. La seva utilització en l'abillament personal era molt corrent (fíbules, anells, braçalets, amulets, penjolls, agulles), així com en l'instrumental mèdic i de bellesa (escalpels, espàtules, sondes, culleretes, pinces, estoigs).

Els bronzes elaborats sortien de les officinae, tallers especialitzats en què cada artesà tenia una funció concreta, amb experts que s'encarregaven de la fabricació de determinats objectes. Les peces més singulars devien ser fruit d'un comerç intens, com sembla demostrar la troballa en el fons del mar d'alguns dels exemplars de les peces més famoses, procedents de vaixells comercials enfonsats. Per contra, les peces més comunes devien procedir de petits tallers locals.

El gran nombre de fragments i les escasses peces completes que s'han recuperat o ens han arribat des de l'època romana són testimonis de l'abundància i la varietat d'objectes realitzats amb aquest aliatge. Tanmateix, la majoria de la producció elaborada aleshores s'ha perdut o malmès a causa del productiu reciclatge i fàcil reaprofitament que ha patit aquest material fins als nostres dies.

L'abillament personal


  • Gemma amb la representació d’un cap d’home i d’una dona (possiblement retrats) (MNAT 06728).

  • Fragment d’escultura que representa un nen togat, amb la bulla aurea. Segurament correspon a un príncep juli-claudi (MNAT 7585)

  • Agulla de cap decorada, d’os. (MNAT-T6-18-01-6-43).

L'escultura, els objectes de tocador, la joieria i els altres elements d'ús personal constitueixen la font més valuosa per a conèixer aspectes tan importants de la vida quotidiana com el vestit, el calçat i la manera de guarnir-se o de pentinar-se.

Donada la manca de conservació de restes de teixits i d'altres matèries orgàniques que formaven part del complex món de la indumentària, les escultures -exemptes o en relleu- són la font bàsica per a conèixer la imatge dels nostres avantpassats romans. A través d'elles sabem que la indumentària comuna era la toga, que anava damunt d'una túnica de mànigues, curtes o no. Era blanca, tot i que els nens de condició lliure i els cònsols i magistrats la portaven amb una banda de color porpra teixida a la vora. Els nens la portaven així fins als quinze anys, moment en el qual -enmig d'una gran cerimònia- prenien la toga viril (blanca), a la vegada que es desprenien de la bulla (penjoll-amulet que portaven al coll). Les dones vestien túniques llargues i anaven embolcallades amb mantells.

Les bracae, una mena de pantalons ajustats més o menys a l'alçada dels turmells, no eren pròpies de les nostres contrades i sí característiques dels "bàrbars" o de les veïnes Gàl·lies. El calçat complementava la indumentària. Era variat (botes, sandàlies, etc.), sense diferència entre sexes i, segons els tipus, distingia les classes socials.

Una major diferenciació es donava en el pentinat, lligat a les modes dictades normalment des de Roma pels membres de la família de l'emperador, i s'estenia per les províncies gràcies a la ràpida difusió de les imatges imperials. Els cabells llargs (de vegades augmentats amb postissos) de les dones permetien una gran varietat i fantasia en els pentinats. Es podia arribar a una complexitat increïble que feia necessària la utilització d'agulles (una troballa molt freqüent en les excavacions arqueològiques), fabricades en os o en ivori.

El maquillatge era un altre factor destacat. En són testimonis els nombrosos ungüentaris de vidre, capses de ceràmica, pintes d'os o d'ivori, miralls de bronze o d'argent, pinces de metall i altres estris que complementaven els perfums i les joies.

El vidre


  • Urna cinerària de vidre. S. I - II dC. (MNAT 45027-1).

  • Bol de vidre amb decoració de costelles verticals. (MNAT PC-1748).

  • Ampolla de vidre bufat. S. II dC. (MNAT 45025).

En el món romà, el vidre tenia -al començament- un lloc de prestigi en raó de la lentitud i del cost de la seva producció, que el feien una peça d'artesania de luxe. A partir de la segona meitat del segle I aC, el descobriment de la tècnica del bufament revolucionarà aquesta artesania. Aquest procediment tan senzill, ja sigui bufant lliurement o fent servir un motlle, va permetre la producció d'envasos i objectes amb més rapidesa i obtenir una varietat més àmplia de formes i mesures que amb qualsevol altre material. El vidre va passar a competir amb les altres produccions, de ceràmica o de metall, que fins aleshores havien estat les més corrents, per a l'elaboració dels elements d'ús domèstic.

Desenvolupada en un primer moment en tallers situats a la Mediterrània oriental (principalment a Síria), la tècnica del bufament es va difondre ràpidament per l'Occident, a prop dels nuclis urbans més importants i al costat dels rius amb sorres de qualitat apropiada. Es va elaborar una gran quantitat de formes i es van utilitzar totes les tècniques complementàries conegudes (motius aplicats, escenes gravades o impreses i decoracions diverses). També van ser fabricades peces llises per a l'ús domèstic, petits contenidors per a medicines i ungüents, estris de tocador i fins i tot urnes cineràries. Les peces més complexes i costoses solien ser productes per a l'exportació. Per les grans quantitats d'escòries, nòduls i sobrants de fregitel·les aparegudes en els possibles assentaments de forns, i també per les troballes de peces de producció local (entre altes llocs, a Tarragona), podem pensar que a la costa catalana hi va haver petits grups d'artesans que produïen peces de vidre, segurament dels tipus més comuns.

Després del segle IV dC el gust pel vidre va decaure alhora que minvava la seva producció, la qual es limità a senzilles peces bufades d'ús quotidià.

Religió i cultures a Tàrraco


  • Petita ara votiva de marbre, amb inscripció dedicada a Júpiter (MNAT 5217).

  • Llàntia amb representació de Júpiter, acompanyat de l’àliga (MNAT 45226).

  • Campana ritual de bronze, amb una inscripció al·lusiva al culte oficial dels augusts (MNAT 2863).

  • Fragment de pàtera de TS Africana D, amb representació de caire cristià (MNAT-TA- 494).

La superstició era quelcom habitual en la vida privada dels romans, al costat de les devocions religioses personals i del culte tradicional domèstic i familiar (amb el record pietós als avantpassats).

Roma va respectar, molt assenyadament, els cultes i les creences dels habitants dels diversos territoris que anava conquerint. La romanització va suposar -entre altres coses- l'assimilació i el sincretisme de diferents advocacions i la incorporació de nombroses divinitats estrangeres al panteó primitiu de la República, molt especialment de les procedents de Grècia i de la Mediterrània oriental.

El principat d'August comportarà importants transformacions en la vessant religiosa de la nova estructura imperial. Les manifestacions religioses oficials derivaran ràpidament vers un culte prioritari a una ideal i abstracta dea Roma i a uns reals i personals emperadors (primerament divinitzats a la seva mort, però després virtuals déus vivents fins i tot en companyia dels altres membres de la família imperial).

El culte imperial així entronitzat -tot i les desviacions i els excessos- tindrà una especial influència en els diversos àmbits religiosos: els mateixos déus tradicionals romans -com Juno, Minerva, Silvà o Venus- rebran l'apel·latiu d'"augustos". El rebuig a retre culte a l'emperador -personificació de l'Estat- serà considerat un crim politicoreligiós i la negació reiterada serà penada amb la mort i causa de diverses persecucions contra els cristians "subversius".

El cristianisme s'introdueix ben aviat a Tàrraco, però no tenim notícies fidedignes que demostrin un assentament estable a la ciutat fins el segle III. L'any 259 són martiritzats a l'arena de l'amfiteatre el bisbe tarraconense Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. El paganisme i les religions orientals de salvació (inclosos els cultes a Mitra, Cíbele o Isis, però també el judaisme i els seguidors de la doctrina cristiana) conviuran -amb menor o major hostilitat- fins a la imposició general del cristianisme, que esdevindrà la religió oficial de l'Imperi. Fins a la invasió musulmana sovintejaran les repressions antipaganes i els conflictes sectaris entre catòlics i arrians.

Fecundació i erotisme


  • Estatueta fàl·lica amb la representació de Príap (MNAT 518).

  • Estatueta de Príap amb funció de lampadari, del qual penjaven campanetes. Pertany al tipus grotesc i ithiphallic (MNAT 542).

  • Gerra de ceràmica amb una aplicació plàstica en forma de fal·lus (MNAT PME-396-6).

Des del seu inici, la humanitat ha evidenciat una constant i profunda preocupació entorn de tot allò relacionat amb la fecunditat. Mites i ritus al voltant d'aquest tema es van originar en les més llunyanes èpoques de la prehistòria, per anar desenvolupant-se de manera més complexa en cada moment històric, tant en el marc ideològic com en l'aspecte formal: des de les concepcions més primàries, íntimament i estrictament lligades a les forces de la natura, s'arribarà a unes visions perfectament imbricades en la cosmogonia i la teogonia, tal com s'evidencia en les distintes cultures circummediterrànies, orientals i -també- les més genuïnament representatives del classicisme europeu (Grècia i Roma). Sempre, però, amb uns clars referents a les més llunyanes arrels de la prehistòria (la Deessa Mare), eix i suport de tot el procés evolutiu posterior.

Canvien els noms, s'especialitzen les atribucions (conseqüència lògica del procés de creixement d'un arbre genealògic mai no esporgat) i fins i tot es banalitzen els temes i les representacions. Tot allò diví i tot allò humà perd definició i es fon en una quasi èpica amalgama iconogràfica d'invocació religiosa i d'exaltació dels sentits. La Mediterrània esdevé l'element generador i aglutinador de tot un procés que donarà com a resultat la formació d'unes cultures que -malgrat la seva diversitat- presenten importants coincidències. Fet no gens sorprenent si tenim en compte el mateix essencial tronc comú que les sustenta.

A partir d'aquests moments, l'arqueologia reflecteix amb gran claredat el desenvolupament de complexes mitologies, ritus i creences entorn de la fertilitat, amb una riquesa mai no assolida fins aleshores. Assistim a la sublimació dels mites que no abandonen, però, les seves íntimes connexions amb les forces més profundes de la natura, ans reforçant-les amb la seva integració en la mitologia oficialitzada: terra, aigua, foc, boscos, etc.

Les produccions ceràmiques


  • Copa de TS Itàlica decorada amb la representació del mite d’Hipòlit. S. I dC (MNAT-PME-370-1).

  • Àmfora vinària de producció local (MNAT 34010).

  • Bol de TS Sudgàl·lica decorada. S. I dC (MNAT-PC-2188).

  • Vas de ceràmica de parets fines (MNAT-PME-327-34).

  • Gerra de ceràmica comuna oxidada (MNAT PME-370-62).

Avui veiem la ceràmica romana com una extraordinària indústria que originà una producció massiva i d'una gran varietat de formes i de tipus destinats a satisfer un mercat amb diverses demandes comercials i, també a competir entre si i amb altres objectes fabricats amb materials diferents, com els metalls o el vidre.

La ceràmica és el "fòssil director" de major importància dins de les excavacions arqueològiques de Tàrraco, i de la mà d'aquest material podem anar traçant les grans línies del seu desenvolupament. D'aquesta manera, des dels últims segles de la República romana (ceràmiques de vernís negre i presigillates), fins al principat d'August (sigillata itàlica) i els primers segles de l'Imperi (vasos de parets fines i sigillates gàl·liques i hispàniques), o a través de les sigillates africanes, que cobreixen els segles més avançats al costat de les produccions hispàniques tardanes, anirem coneixent amb detall alguns aspectes de les relacions comercials i del panorama econòmic de la nostra ciutat i del seu territori.

Juntament amb aquests vasos, les llànties o les anomenades ceràmiques comunes de cuina i de taula (abundantíssimes i en una proporció aclaparadora entre els materials procedents d'excavacions), ens permetran aproximar-nos amb fidelitat al quadre de l'instrumentum domesticum i a les necessitats més immediates de la taula i de la cuina romanes.

Altres envasos, destinats al transport de mercaderies, com les àmfores, són fins ara els més útils elements per conèixer l'intercanvi de determinats aliments. Menys estudiats i valorats han estat encara els materials ceràmics de construcció i de decoració arquitectònica, com els maons, les tègules, els ímbrex, les antefixes o les plaques o "lastres Campana", i algunes produccions plàstiques menors, com les figuretes i joguines de fang cuit o les "terracottes".

Els serveis de taula


  • Conjunt de materials que formarien part del servei de taula. (Exposició Tàrraco i l’aigua. MNAT 2004 / 2005)

El tipus de ceràmica romana més estudiat -i més divulgat- és el de la vaixella de taula, especialment el d'època altimperial, amb el seu característic vernís vermell (la terra sigillata, dita així per la presència més o menys habitual de segells impresos amb els noms dels tallers o fabricants). Tot i que és difícil i de vegades arriscada la identificació dels diferents vasos trobats en les excavacions arqueològiques amb els noms que coneixem gràcies a les fonts escrites, sembla que els plats corresponen a la denominació de patella i les escudelles o tasses al genèric de catillus o catinus (perfectament documentat en els grafits trobats al taller de la Graufesenque), tots els quals s'utilitzaven per a servir peix, llegums, preparats a base de farina, etc. Per beure, el vas (got) es designava primer de tot amb el genèric poculum, però amb les mateixes funcions hi havia l'scyphos, el kylix i el calix, o formes més complexes com el cantharos, fabricats en parets fines o vidrades, entre altres modalitats. A les ceràmiques campanianes, el començament del segle III aC senyala una evident renovació en les formes, a base del cantharos i del crateriscos. Completen el servei destinat a la beguda el gerro o la gerra, anomenats urceus, urceolus o nasiterna, i l'ampolla, és a dir, lagoena, lagena, lacuna o laguncula .

Al costat d'aquestes peces hi ha diferents menes de cassoles, fonts o plàteres de forn, agrupades amb el genèric patina, que serveixen per anar al foc però que també poden ser destinades al servei de taula i que adopten formes molt variades i especialitzades, com l'anomenada ceràmica de vernís roig pompeià, cumanae patellae, la qual és una creació típica del món itàlic i que caracteritza una forma alimentària determinada.

Hàbits alimentaris


  • Morter i mà de morter, de marbre (MNAT 45033 i 45034)

Durant els primers segles de la història de Roma no hi va haver distincions socials en l'alimentació dels ciutadans i, lluny d'una àmplia oferta de productes, la cuina romana era molt local i lligada als productes de la regió. Del blat i de l'olivera provenia l'aliment essencial. Es menjava -sobretot- carn de porc i el peix es consumia pràcticament només a la costa.

Aquesta alimentació austera va anar canviant a mesura que creixien els contactes amb el nord d'Àfrica i amb l'Orient romà (Grècia, Egipte i l'Orient Mitjà). L'acceptació dels nous gustos i el canvi de costums gastronòmics es troba directament relacionat amb la diferent capacitat econòmica. Malgrat tot, es pot dir que a partir del segle I aC hi ha un cert gust culinari comunament acceptat. Del gra mòlt en el morter, fet farina, i del bullit (el pulmentum) dels llegums o del pa morè amb sal, es passa a una cuina en què dominaven les espècies i les salses.

Un altre element definidor de la cuina romana és la utilització de la mel i la combinació dels ingredients dolços amb les espècies. Un dels condiments més apreciats i més habituals en tots els plats d'una determinada qualitat era el garum, una mena de salsa feta amb les entranyes de diversos peixos, posats en salmorra i deixats fermentar i descompondre al sol. Malgrat tot, els ingredients més usuals eren els que donava la terra i els que tenien més pròxims: els cereals, els llegums, la fruita (sobretot la seca i la de closca), el bestiar porcí i oví i les aus més freqüents. Es condimentaven els plats amb oli, mel i espècies i s'acompanyaven amb vi, des de ben aviat. Coneixem molts d'aquests aspectes per mitjà de la literatura gastronòmica, iniciada per Cató i continuada per tants d'altres, entre els quals destaca l'autor de De re coquinaria, Apici.

Els aliments


  • Detall d’un llamàntol de l'anomenat Mosaic dels Peixos, procedent de la Vil·la romana de la Pineda (Vila-seca) (MNAT 45456).

  • Fragment d’escultura de marbre amb la representació de Pomona, deessa dels fruits i vegetals (MNAT 00378).

  • Guatlles representades en un mosaic procedent de Tàrraco (MNAT 2921).

  • Mostra de nous recuperades en els nivells de farciment de la “Font dels lleons”. S. III - V dC (MNAT T2-30-99-1523-112).

  • Mostra dels pinyols de préssec recuperats en els nivells de farciment de la “Font dels lleons”. S. III - V dC (MNAT T2-30-99-1523-160 al 180).

  • Detall d’una pintura al fresc amb una representació d’uns cérvols empaitats per un gos (MNAT 45096-1).

Els romans menjaven tres o quatre vegades al dia: l'esmorzar (ientaculum), el dinar (prandium), el berenar (merenda) i el sopar (cena). L'àpat principal era el sopar, fet en família, el qual tenia lloc a l'acabament de la jornada. En un primer moment se sopava a l'atri, però més endavant s'utilitzà una habitació dedicada expressament a aquesta activitat (cenaculum). Quan va arrelar el costum de menjar recolzats en divans, el sopar es portava a terme al triclini. Coneixem alguns menús de sopars per la literatura de l'època. Horaci, en una de les seves Sàtires, presenta Ofelius, pagès honrat, explicant com els dies feiners menja verdures i cuixa de porc i, els dies en què té convidats, per contra, fa servir uns aliments més destriats i selectes.

Un menú romà (amb receptes d'Apici, De re coquinaria):

  • -Puré de verdures. Coeu api en aigua amb carbonat sòdic, escorreu-lo i talleu-lo en petits trossos. Piqueu en un morter pebre, oliveretes, orenga i ceba, i macereu-ho tot amb vi, garum i oli. Coeu-ho en una olla fins que bulli i després barregeu-ho amb api.
  • -Cuixa de porc. Heu de posar a coure la cuixa de porc amb moltes figues i tres fulles de llorer. Una vegada cuita, traieu-li la pell i feu-li uns quadradrets que omplireu amb mel. A continuació arrebosseu-la amb farina i oli, de manera que quedi embolcallada dins d'una capa protectora. Poseu-la al forn, i quan estigui ben cuita, traieu-la i serviu-la.
  • -Fruita. Plat de préssecs. Netegeu uns quants préssecs durs, talleu-los en trossos, deixeu-los coure en aigua i poseu-los en una plàtera. Tireu-hi unes gotes d'oli i serviu-los amb salsa de comí.
  • -Dolços. Traieu els pinyols d'uns quants dàtils, farciu-los amb nous, pinyons o pebre mòlt. Arrebosseu-los amb sal, fregiu-los en un pot amb mel cuita i serviu-los.

Aliments més habituals a l'època romana:

    Verdures:

    • Espàrrecs
    • Carxofes (no la carxofa actual; s'anomenaven així tots els cardots).
    • Enciams (una de les més consumides, juntament amb les escaroles, la xicoira, les fulles de porro i els créixens).
    • Espinacs (s'anomenaven així les sopes o els purés de verdures, amb col, enciam, rave, porro, api o mostassa -aquests dos últims, procedents d'Hispània).

    Llegums:

    • Faves (aliment dels pobres, generalment en forma de puré).
    • Pèsols
    • Fesols o mongetes (no els actuals, importats d'Amèrica).
    • Cigrons
    • Llenties
    • Guixes
    • Llavors del lli (que intervenien en l'elaboració de la polenta, plat documentat a la Península Ibèrica) i de l'api (utilitzades per a condimentar pastissos i pa).

    Tòfones i bolets:

    • Diverses espècies, algunes de les quals eren molt apreciades.

    Arrels i bulbs:

    • Naps
    • Raves
    • Pastanagues
    • Cebes
    • Centcaps (amb un gust semblant al de la pastanaga).
    • Dragoneres (procedents de les Illes Balears).

    Fruites:

    • Figues
    • Pomes
    • Peres
    • Codonys
    • Raïm
    • Dàtils
    • Cireres
    • Prunes
    • Olives
    • Fruits secs (avellanes, castanyes, nous, ametlles, pinyons i festucs -medicinals).

    Peixos i animals marins:

    • Verats
    • Tonyines
    • Galls
    • Morenes
    • Esturions
    • Congres
    • Cetacis (taurons i balenes)
    • Salpa (d'Eivissa)
    • I també anguiles de mar, orades, anxoves, llenguados, llobarros, sardines, raps, llúceres i molls)
    • Crustacis i mol·luscs (gambes, escamarlans, galeres, gamarussos, llagostes, eriçons, musclos, cloïsses i ostres -gràcies a Oribasi sabem que les ostres de Tarragona eren molt apreciades i que es criaven en vivers)
    • Cefalòpodes (calamars, pops, sèpies).

    Peixos de riu:

    • Carpes
    • Truites
    • Salmons
    • Burrets

    Carn:

    • Porcs
    • Bous i vedells
    • Ovelles i anyells
    • Cabrits
    • Caça major:
      • Porcs senglars
      • Cérvols
      • Cabres salvatges
      • Gaseles
    • Caça menor:
      • Llebres
      • Conills
      • Aus i ocells
      • Aviram:
        • Galls, gallines, pollastres i capons
        • Oques (especialment el fetge)
        • Ànecs
        • Coloms
        • Pintades, paons i faisans (molt valorats)

    Ous i productes làctics:

    • Ous (ferrats, durs, al plat, farcits, etc)
    • Llet (d'ovella -la més consumida-, de cabra i de vaca)
    • Formatges (de llet de vaca -el més apreciat-, d'ovella i de cabra)

    Begudes:

    • Aigua
    • Vi (barrejat amb aigua i amb molts altres productes)
    • Cervesa
    • Hidromel

    Condiments:

    • Oli
    • Greixos animals (mantega)
    • Sal
    • Mel
    • Vinagre
    • Garum
    • Espècies (ceba, menta, comí, fonoll, api, mostassa, llentiscle, safrà, anet, ginebró, centcaps)
    • Altres espècies (tot i que no són constatades per les fonts clàssiques, creixen espontàniament a la Península Ibèrica i probablement van ser utilitzades a l'època romana: all, tàperes, coriandre, ruda, pebre, càrvit, orenga, farigola, poniol, sajolida i julivert)

Els cereals i el pa


  • Peça superior (catillus) d'un molí de farina de tracció animal (mola asinària), (MNAT 2505).

  • Molí de mà (MNAT 5770)

Els cereals eren un dels aliments bàsics a l'època romana. En un primer moment, el blat es menjava quan encara estava tendre a l'espiga. Més tard, aquest gra tractat esdevé farina. La farina, no només de blat i d'ordi sinó també altres llegums, es barrejava amb aigua formant el puls o pulmentum, l'aliment històric dels romans.

Els primers testimoniatges de la transformació del blat en farina daten de fa més de divuit mil anys, encara que el tipus de pa més primitiu era una massa cuita, sense fermentar i en forma de galeta.

La descoberta de la fermentació s'atribueix als egipcis, els quals, pels volts del 2600 aC feien el pa amb mètodes essencialment semblats als actuals.

La introducció del pa en l'alimentació romana no va ser immediata. Considerat com quelcom aliè i fins i tot com a causa de la decadència dels antics costums, com pensava Cató el Vell. Més tard, però, va passar a ser la base de l'alimentació, com demostra l'expressió panem et circenses (pa i espectacles), que resumeix l'aspiració màxima de la plebs romana.

Coneixem molt bé les diferents fases de fabricació del pa a l'antiguitat. Els autors grecs i llatins ens en donen molts detalls. Tenim, a més, diferents monuments que les reprodueixen en els seus relleus escultòrics.

Una vegada mòlta i seca, la farina es garbellava, es barrejava amb una mica de llevat i aigua i sal, es pastava, se li donava forma i es posava a coure en el forn. Hi havia molts tipus de pa, segons les particularitats de la fabricació, segons el seu destí i segons la natura i la qualitat de les farines.

En un primer moment els pans es fabricaven a les cases (per les dones o pels esclaus), però més tard, ja a partir del segle V aC, hi havia forners a les ciutats, tot i que el costum de fer el pa a casa no va arribar a desaparèixer mai completament. Algunes cases riques tenien esclaus forners al final de l'època republicana i durant l'Imperi, però en general es comprava el pa al pistrinum, forn professional. En les antigues fleques era el propi forner qui molia el gra. D'aquí la presència de molins en els forns. És cert que el primer sistema per moldre el gra va ser, durant molts anys, aixafar-lo entre dues pedres planes o arrodonides. També es van fer servir, més tard, el morters. Però ja des d'antic es feien servir els molins. El molí antic consistia essencialment en una part fixa, denominada meta, i una part mòbil, el catillus. Podien funcionar amb la força dels braços o bé amb la tracció animal, utilitzant ases (mola asinària) o cavalls (mola iumentaria). També hi havia molins d'aigua.

Tàrraco i el mar


  • Ponderal de balança que representa el bust de la deessa Diana, localitzat al sector del port de Tàrraco. S. II dC. (MNAT 36999).

  • Cep de plom d’una àncora amb diferents motius simbòlics en relleu (MNAT 34243).

"Entre les boques de l'Ebre i l'extrem del Pirineu [...] la primera ciutat és Tàrraco, la qual, tot i que no té port, està aixecada sobre un golf i es troba ben prevista de tot el necessari".

Amb aquestes paraules, Estrabó, un historiador grec de l'època d'August, enceta la seva breu descripció de la Tarragona romana. En negar la presència d'un port, aquest autor fa referència a la falta d'un port natural, d'una badia arrecerada, protegida de vents i corrents. El turó en el qual s'assenta la ciutat i l'abocamar del riu Tulcis (l'actual Francolí) no arriben a formar sinó un petit ancoratge i un lloc per fer aiguada. La bona situació d'aquest indret en relació a les rutes marítimes, la facilitat de comunicacions terrestres amb l'interior de la Península i la proximitat al riu Ebre permeteren el desenvolupament i l'enriquiment de la ciutat.

Pel port de Tàrraco van passar primer els soldats i els tribuns però, més endavant, també els artesans i els comerciants.

Des dels segles I al V de la nostra Era, l'Imperi romà era un immens territori, organitzat al voltant de la Mediterrània, que tenia Roma com a centre vital. A les costes, centenars de ciutats comerciaven amb els productes de l'interior i també amb els que procedien de llunyans països com l'Índia o l'Àfrica Central.

El mar era la gran plataforma per la qual comerciants i productes podien traslladar-se amb rapidesa en totes direccions. Grans vaixells mercants s'encarregaven d'aquesta tasca. Alguns eren autèntics gegants de més de cinc-centes tones, dimensions que no van poder ser superades fins el segle XV.

Les principals rutes passaven pel mateix port de Roma, Òstia. El tràfic marítim, es realitzava en totes direccions i amb tot tipus de productes: oli, vi o salaons de peix envasats en àmfores, metalls en brut o ja elaborats, marbres per a la construcció i el guarniment, tèxtils, fustes, esclaus, etc.

La demanda sempre creixent de les poblacions urbanes incentivava aquest comerç, el qual era controlat per l'Estat mitjançant l'establiment de taxes i de peatges. Tots, d'alguna manera, intentaven treure benefici als avantatges d'una mar segura, lliure de pirates, una mar romana...

Història sota el mar


  • Frontal del sarcòfag amb la representació del mite d’Hipòlit, que va ser extret del mar l’any 1948 (actualment està exposat a l’anomenat Pretori romà).(MNAT 15482)

  • Arribada del sarcòfag d’Hipòlit al Museu Arqueològic, l’any 1960 (foto: Raimon Miserachs).

La Mediterrània ha estat una mena d'immens contenidor de materials arqueològics. Els temporals -especialment els provocats pel sobtat i fort vent de xaloc- i la mala fortuna o la descurança dels mariners han fet que el litoral tarraconense hagi esdevingut dipòsit de vaixells enfonsats (derelictes) o de parts importants de llurs càrregues.

Així, no és estrany que la recerca arqueològica submarina a Tarragona compti amb troballes destacables, sobretot en els darrers decennis: la recuperació, l'any 1948 -a prop de la Punta de la Móra-, del sarcòfag de marbre amb la representació de la bella i mítica història d'Hipòlit i de Fedra n'és una de les fites remarcables.

L'anàlisi dels derelictes antics localitzats sota les aigües tarraconenses, des de l'Ametlla fins a Calafell, ha aportat indicis dels intensos contactes comercials de Tàrraco amb totes les regions mediterrànies.

L'escultura romana


  • Retrat de l’emperador Marc Aureli (MNAT 386).

Les obres exposades actualment als museus ens donen una visió molt parcial del que era la plàstica romana. Es conserven principalment estàtues de marbre i de pedra. Existien també, però, escultures de fusta, guix, terracota, bronze, or plata i ivori. A les escultures generalment es pintaven els cabells, la barba, els llavis, les celles, les pestanyes, l'iris dels ulls i també la vestimenta.

El desenvolupament de la plàstica estava subjecte a modes i canvis segons es donés preferència a un neoclassicisme procedent de Grècia o a un verisme cru i popular més arrelat al món romà. La plàstica romana va tenir la seva expressió més característica en dos camps: el relleu històric i el retrat.

Llevat d'algunes excepcions, la majoria de les escultures romanes de divinitats i herois són transsumptes de prototipus grecs. Existeixen còpies o variants d'originals de quasi totes les èpoques de l'art grec, des de l'arcaica tardana fins a l'hel·lenisme. Però, i encara que es tingui en compte la citada dependència formal respecte de l'escultura grega, pot afirmar-se que la plàstica romana constitueix una aportació original i que reflecteix una situació històrica, política, social i econòmica específica.

L'escultura romana a Tàrraco


  • Estàtua togada que probablement representava l'emperador Claudi (MNAT 45601).

A les ciutats de l'Imperi Romà s'aixecaven gran nombre d'estàtues. A les places i edificis públics proliferaven les escultures, així el poble podia contemplar diàriament les representacions de divinitats, herois, emperadors i homes il·lustres. El paper de la plàstica en l'àmbit públic no es limitava solament a ésser l'expressió d'un sentit purament estètic, sinó que s'ha d'interpretar com a testimoni de l'ordre polític i social damunt del qual s'assentava l'Imperi Romà, amb una clara funció programàtica de representació.

Dins del vast conjunt d'una ciutat algunes construccions públiques mostraven una decoració escultòrica més profusa que d'altres. Aquest era el cas dels temples o d'edificis destinats a l'oci, com els teatres, les biblioteques, les termes i els nimfeus.

El Fòrum, com a centre administratiu i comercial d'una ciutat, era el lloc més apropiat per a la col·locació d'escultures. A Tarragona, les estàtues que es conserven van ser trobades a la zona de la ciutat situada entre el circ i el port coincidint amb edificis públics molt determinats, com el teatre, el fòrum de la ciutat i l'schola del Collegium Fabrum. No han quedat, quasi, restes escultòriques procedents de les dues terrasses superiors de Tàrraco, reservades al concili provincial i on s'aixecaven la majoria de les escultures. Aquest fet es deu, segurament, a les successives destruccions de les construccions romanes de la part alta de la ciutat.

L'escultura imperial


  • Retrat de l'emperador Luci Ver (MNAT 387).

  • Retrat de Lívia, dona de l'emperador August (MNAT 7602).

A partir de la instauració de l'Imperi per August, i durant tota l'època imperial, ni a les ciutats més petites no podia faltar una imatge de l'emperador regnant. Aquests retrats tenien el seu origen en un prototipus que era reproduït directament o indirectament pels tallers locals.

El retrat de l'emperador assegurava la perennitat de la funció política i testimoniava la seva presència allí on ell no podia ser. Segons certes tradicions, de la seva efígie emanava un poder tan gran com el de la mateixa persona. Se la considerava com a protectora de la comunitat i, per tant, de l'Imperi.

Al monarca se'l representava sol o amb la família imperial, dins d'un complet programa estatuari en què apareixen tant els membres barons com les emperadrius i princeses que tenien gran importància com a portadores de la idea dinàstica. Aquestes estàtues eren dedicades per entitats públiques, corporacions o persones privades que, d'aquesta manera, volien donar testimoni de la seva lleialtat o del seu agraïment per favors ja rebuts o que confiaven rebre.

A Tarragona existeixen representacions imperials dels segles I i II dC. Les més nombroses són les de la família Júlio-Clàudia. Dels emperadors Flavis no se'n conserva cap, mentre que de la majoria dels monarques del s. II hi ha, com a mínim, un retrat.

Les estàtues de divinitats i herois


  • Petita estàtua de Venus, trobada al Teatre romà.(MNAT45603).

  • Cap d'Hèrcules (MNAT 465).

A l'època tardorepublicana, els membres de l'aristocràcia, educats en la cultura hel·lènica, fomentaven la producció d'escultures que representessin divinitats i herois grecs, per a decorar les seves vil·les i cases urbanes. A començament de l'Imperi, sobretot a partir de l'època Flàvia i fins al final del segle II dC, l'auge en la construcció d'edificis públics va portar una gran producció d'imatges de divinitats i herois, que servien per a la seva decoració. Eren l'expressió d'un programa ideològic de contingut religiós, social i polític. Aquestes escultures havien de fomentar la religiositat dels ciutadans i, al mateix temps, havien de posar de manifest el comportament sagrat de l'Estat com a ordre polític i social desitjat i protegit pels déus.

En l'àmbit públic únicament s'erigien estàtues a aquelles divinitats els atributs de les quals estiguessin en consonància amb el programa polític de la monarquia -Júpiter, Venus, Mart, Juno, Minerva o Diana-, per exemple. A Tàrraco, la major part d'aquest tipus d'escultura s'alçava a la terrassa superior de la ciutat, a la zona dels temples. Tampoc no s'ha conservat decoració escultòrica de santuaris, encara que està documentada per inscripcions la veneració de moltes divinitats.

Les imatges de déus conservades i de les quals es coneix la seva procedència van ser trobades, la major part, al fòrum de la ciutat. Es tracta d'una quantitat tan petita que no es pot considerar representativa de les moltes que adornaven els edificis públics de Tàrraco.

Els retrats privats


  • Bust -probablement funerari- amb el retrat d´una dama tarraconense desconeguda (MNAT 12248).

  • Bust de marbre amb el retrat d'un desconegut (MNAT 45593).

Des del s. I aC es coneixen retrats de membres de l'aristocràcia. Identificar aquestes representacions amb personalitats històriques concretes ha estat possible en molts pocs casos. L'estàtua de l'emperador esdevé arquetipus del retrat privat, que imita l'expressió del rostre, els gestos i, sobretot, el pentinat del monarca. En l'àmbit privat existia la possibilitat d'erigir estàtues a persones de baixa condició. En l'àmbit públic únicament podien ser honrats amb una escultura els membres de les capes socials superiors. Es volia fer ostentació del prestigi dels poderosos, evidenciant així l'ordre social de l'Imperi romà, basat en la diferència entre honestiores (la classe dirigent) i els humiliores (les classes baixes).

Les estàtues solien ser dedicades per institucions públiques o privades i per familiars o amics del mateix nivell social. Són freqüents els casos en què un llibert costejava les despeses de col·locació d'una estàtua del seu patró. La major part de les escultures en l'àmbit públic de Tàrraco no van ser erigides ni per devoció als déus, ni com a signe de lleialtat a un emperador, sinó en honor dels homes i les dones il·lustres de la ciutat i de la província. En tenim coneixement a través de l'epigrafia ja que, d'aquests retrats, se n'han conservat molt pocs.

Els edificis elegits per a la col·locació d'aquestes estàtues eren el fòrum provincial i el de la ciutat.

La seu del Collegium Fabrum


  • Cap que representa la deessa Minerva, procedent de la seu del Collegium Fabrum (MNAT 12259).

  • Retrat de l’emperador Claudi, procedent de la seu de Collegium Fabrum (MNAT 12260).

  • Escultura d’Hèrcules nen, procedent de la seu del Collegium Fabrum (MNAT 12258).

  • Pedestal amb una inscripció que commemora la donació d’un rellotge de sol al Collegium Fabrum (MNAT 694).

Les escultures exposades en aquesta sala procedeixen d'una casa de l’actual Rambla Nova de Tarragona, l'anomenat "Forn del Cisne", en la qual es van descobrir nombroses restes escultòriques, arquitectòniques i epigràfiques que corresponen a la seu del Collegium Fabrum de Tàrraco. Amb el nom de fabri eren coneguts en el món romà els obrers de la construcció, que -igual com altres menestrals- estaven associats en collegia. Aquesta associació es produïa voluntàriament amb la finalitat de vetllar i defensar els seus interessos professionals, així com retre culte a una o diverses divinitats i procurar ritus funeraris i una sepultura digna als seus membres.

Els associats als collegia fabrum solien ser els encarregats del servei d'extinció d'incendis a les ciutats. La majoria de les associacions posseïen una seu, l'schola, on es reunien els seus membres i on celebraven les festivitats religioses, els actes oficials i els privats. Del tipus d'edifici que acostumava a albergar les scholae se'n sap molt poc.

Les inscripcions fan evident que n'hi havia amb planta en forma de temple. Altres constaven d'atri, peristil i jardí. Bancs com a seients dels associats, triclinia on celebrar banquets i un altar per al culte als déus eren elements indispensables d'una schola. A les estances col·locaven les estàtues del Déu protector de la corporació, del genius del collegium i d'altres divinitats, així com, les de l'emperador i del patró de la corporació.

Els fragments de columna trobats al "Forn del Cisne" permeten suposar que l'schola del Collegium Fabrum de Tàrraco estava dotada d'un peristil, encara que la localització d'una font en un dels seus murs sembla indicar que únicament estava porticat per tres costats. Aquest petit nimfeu estava guarnit amb escultures que expressen el caràcter recreatiu del collegium. El cap de Minerva, com a divinitat protectora dels artesans, i l'estatueta de genius collegii, amb abillament militar, ens parlen de la seva finalitat corporativa i de les seves obligacions en el servei d'extinció d'incendis. El cap de Claudi i el bust toracat, probablement una representació d'Adrià, són testimoniatge de la lleialtat que tota associació havia de mostrar a l'emperador.

La datació de les escultures i de les restes epigràfiques ens fa suposar que, com a mínim, existia ja al començament del segle II dC.

Les vil·les urbanes


  • Escultura de Bacus, que formà part de la col·lecció arqueològica de Vicentó Roig (MNAT 372)

  • Sala VIII. En primer terme, escultura de Venus datada al s. II (MNAT 377).

Per a la societat romana el concepte de vil·la era sinònim d'una vida feliç, plena de luxes i lliure dels deures quotidians. Les grans vil·les, l'element més característic de les quals era la inclusió de jardins i parcs dins del conjunt residencial, es guarnien amb una gran profusió d'estàtues de tot tipus. Aquest marc sumptuós era exclusiu d'uns pocs privilegiats.

Els que havien aconseguit una certa prosperitat econòmica desitjaven participar dels luxes dels patricis i imitaven les seves cases urbanes i les seves vil·les. Els elements arquitectònics es reproduïen a petita escala, de manera que la decoració escultòrica s'havia d'adaptar a l'espai disponible. Tant a les vil·les aristocràtiques com a les vivendes urbanes, era a l'atri on generalment estava situat el larari. Aquest era un petit tabernacle on es guardaven i veneraven imatges, normalment de petit format, que representaven algunes divinitats (lares, penates), així com el genius del pater familiae. Els retrats dels avantpassats i emperadors s'alçaven també a l'atri, mentre que al peristil i al jardí es col·locaven les efígies de filòsofs i poetes grecs, així com les de romans il·lustres. Entre les columnes del peristil penjaven relleus i màscares, freqüentment amb motius bàquics. Els canals i nimfeus també estaven decorats amb escultures, així com els mateixos jardins.

La decoració de les cases és bastant homogènia, i es repeteixen el mateixos prototipus grecs copiats per servir d'adornament. Es pot observar una especial predilecció per certs temes: Apol·lo, Venus, Diana, nimfes i, sobretot, Bacus i els seus acompanyants.

A Tarragona s’han localitzat diverses domus, algunes d’elles de notable sumptuositat. Especialment rellevants són les troballes en els terrenys ocupats antigament pel suburbi portuari de Tàrraco.

L'escultura funerària


  • Sarcòfag de marbre, conegut des del s. XVIII, on es representa el rapte de Prosèrpina (MNAT 365).

  • Togat realitzat en pedra del Mèdol, que formaria part d’un dels monuments funeraris que es disposaven a l’entorn de les vies d’accés a Tàrraco. (MNAT 391).

  • Escultura que representa la part inferior d’un Atis funerari. (MNAT 45635)

Com és usual en totes les ciutats romanes, les vies d'accés a Tàrraco estaven flanquejades per monuments funeraris. Les escultures en pedra lumaquèl·lica exposades en aquesta sala pertanyien segurament a tombes monumentals d'època tardorepublicana. Al sud de la Via Augusta, que unia la ciutat amb Bàrcino, estava situada una extensa necròpolis d'època imperial. D'aquí procedeix el bust-retrat masculí, mentre que el context original de les dues figures d'Atis funerari ens és desconegut.

El poblament rural: la vil·la dels Munts


  • Estàtua d'Esculapi, déu romà de la Medicina, procedent de la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) (MNAT 45402).

  • Mosaic de paret on es representa la musa Euterpe, recuperat a la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) (MNAT 45252).

  • Escultura d’Antínous, favorit de l’emperador Adrià, recuperada en diverses campanyes d’excavació a la Vil·la romana dels Munts (Altafulla). (MNAT 45406).

Coneguda des del segle XVI, aquesta important vil·la ha estat objecte d’extenses excavacions en els anys 60 i 70 del segle XX. A finals d’aquest segle i a inicis de l’actual, nous treballs han permès començar a conèixer la història i l’arquitectura d’aquesta vil·la.

Sobre les restes enderrocades d’una vil·la agrícola del segle I, s’erigeix, a inicis del segle II una magnífica vil·la residencial ordenada en terrasses ocupades per edificis i jardins. L’edifici principal, situat al cim, conectava amb els banys meridionals a través d’un gran jardí. En el recorregut, que continuava fins als banys situats a la mateixa platja, es disposaven altres àmbits com un gran triclinium i un mitreu.

És un magnífic exemple de vil·la senyorial i marítima dedicada al lleure i a l’autorepresentació d’importants personatges com el duumvir Caius Valerius Avitus. La troballa d’un segell personal i d’una inscripció pintada conmemorant la construcció d’una font per ordre d’Avitus i la seva esposa Faustina permeten afirmar que van residir als Munts a mitjan segle II. En les excavacions s’han recuperat indicis del que hauria estat l’esplèndida decoració de l’edifici: estatuaria, mosaics polícroms, pintura mural, elements arquitèctònics, etc.

A finals del segle III, un incendi va destruir parcialment l’edifici principal i a inicis del V experimenta una recuperació, a una escala més reduïda, que manté en ús la vil·la fins al segle VII.

El mosaic dels peixos


  • Mosaic dels peixos, recuperat a la zona de la Pineda (MNAT 45456).

  • Mosaic dels peixos, recuperat a la zona de la Pineda (MNAT 45456).

En el terme municipal de Vila-seca, a la partida de la Pineda i formant part de les restes d'una vil·la romana, l'any 1955 va ser descobert aquest mosaic amb la representació de peixos i animals marins.

Té 6,25 metres de longitud per 4,50 d'amplada. El camp del mosaic, rectangular de 3,68 x 2,68 m està decorat amb 47 representacions de la fauna marina, generalment peixos, però també crustacis, cefalòpodes i mamífers. Aquest motiu central està emmarcat per línies de tessel·les de colors; decorant la resta del mosaic hi ha una orla de peltes, disposades en forma de cinta ondulada amb decoració floral a l'interior.

És una obra del començament del s. III dC i pertany al tipus de composició unitària, pròpia del mosaic africà, en el qual l'escena ocupa tot el camp musiu, front a la tendència de tradició hel·lenística de realitzar petites composicions independents (emblemata), envoltades d'una decoració geomètrica.

Animals marins del mosaic de La Pineda (segons M. Bobadilla, 1969)

  • 1. Besuc o peix de la família dels espàrids
  • 2. Besuc o similar
  • 3. Possible moll
  • 4. Agulla
  • 5. Probable tord
  • 6. Llenguado
  • 7. Pop
  • 8. Morena
  • 9. Morena
  • 10. Probable xuclà
  • 11. Vaca
  • 12. Besuc o similar
  • 13. Besuc o similar
  • 14. Besuc o similar
  • 15. Llamàntol
  • 16. Peix de la família dels làbrids
  • 17. Dofí
  • 18. Possible espet
  • 19. Probable xuclà
  • 20. Morena
  • 21. Possible espet
  • 22. Probable agulla
  • 23. Llenguado
  • 24. Possible pagell
  • 25. Pop
  • 26. Sípia
  • 27. Probable xuclà
  • 28. Besuc o similar
  • 29. Palomida
  • 30. Besuc o similar
  • 31. Vaca
  • 32. Peix no identificat
  • 33. Llamàntol
  • 34. Llobarro
  • 35. Corball
  • 36. Pagre
  • 37. Dofí
  • 38. Llobarro
  • 39. Pop
  • 40. Serrà
  • 41. Oblada
  • 42. Calamars
  • 43. Sípia
  • 44. Moll
  • 45. Agulla
  • 46. Calamars
  • 47. Dofí

Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura 
W3c  Rss  Facebook  Twitter  YouTube  Flickr