Atis en el context funerari romà

A la façana orientada a la Via Augusta del cos central del sepulcre anomenat Torre dels Escipions es veuen uns relleus realitzats en els mateixos carreus de pedra local del monument. Es tracta de dues figures, d'1,85 m d'altura, col·locades sobre sengles pedestals motllurats en la seva part superior.

Les figures són simètriques, ja que es mostren en la mateixa postura però invertida. Es presenten dempeus, en posició frontal i actitud de descans, amb la cama exterior creuada sobre la interior. Un dels braços està col•locat sobre l'abdomen mentre que l'altre es doblega cap a dalt, aproximant la mà al mentó, car el cap està lleugerament inclinat i torçat cap a l’interior en actitud de meditació o de dol. Vesteixen la característica indumentària oriental, és a dir, una curta túnica amb mànigues nuada a la cintura, unes estretes calces perses subjectades als turmells i un mantell llarg que els cobreix parcialment el pit i cau per l'esquena. Al cap porten el barret o tiara frigi.

Degut a la similitud de la túnica i el mantell amb l'abillament militar, aquestes figures van ser en un principi identificades com a soldats, més concretament com els germans Publi i Gneu Escipió, error que va donar lloc a la tradicional denominació d'aquest monument. Tanmateix, a la investigació més recent ja no hi ha dubte que es tracta de representacions del déu Atis.

Aquesta divinitat oriental té els seus orígens a Frígia i el seu culte estava íntimament lligat al de la Deessa Mare Cíbele. Coneixem diverses versions de la llegenda mitològica d'aquestes dues deïtats a través de les fonts antigues. Pel que fa a Atis, en el nostre context, els elements més significatius del seu mite són la seva mort deguda a l’autocastració i la seva posterior resurrecció.

El culte a Cíbele va ser introduït a Roma al final del segle III aC i va prendre molt aviat una gran rellevància. Pel contrari, no tenim constància que Atis fos venerat durant l’època republicana i a l’inici de l’Imperi, tot i que és de suposar que devia tenir els seus adeptes perquè el seu culte s'instaurà oficialment durant l’imperi de Claudi. A partir d'aquest moment, les festivitats en el seu honor s'institucionalitzaren i es van celebrar anualment entre el 15 i el 27 de març. Constaven de dues parts principals: una que commemorava la seva passió i mort i l’altra que en festejava la resurrecció. Un cop reconegut, el culte a Atis es va expandir ràpidament per tot l’imperi, essent difós probablement per les legions.

En el món romà trobem representacions d'Atis en tota mena de manifestacions artístiques, entre les quals volem destacar l’escultura. La seva iconografia és molt variada, ja que aquesta divinitat es presenta en diferents actituds, de vegades sola i d'altres en companyia de Cíbele. Aquesta diversitat és deguda al desig de mostrar el déu en els moments més rellevants del seu mite o d'expressar mitjançant la seva imatge ideologies de contingut simbòlico-religiós. Hem de destacar aquelles figures que el representen com a deïtat protectora dels difunts i de Ilur resurrecció, en aquest cas sense cap relació amb Cíbele, car també ell havia conegut el sofriment i la mort i els havia superat.

En aquest context es presenta generalment amb un aspecte molt determinat que forma part del repertori iconogràfic habitual de l’art funerari romà del qual tenim un exemple notable en els relleus de la Torre dels Escipions. No es tracta de representacions aïllades, ja que a la Península Ibèrica la major part de les imatges d’aquesta deïtat –tant en relleu com en figures exemptes– pertanyen a aquest tipus, i moltes d’elles procedeixen de contextos funeraris. D’altra banda, també es coneixen algunes peces, escasses, trobades en àmbits privats, principalment com a decoració escultòrica de villae, com l’exemplar de la vil·la d’El Ruedo (Almedinilla, Còrdova).

Pel que fa a la difusió geogràfica de les representacions d'Atis a Hispània, la gran majoria procedeix de la Bètica, la costa mediterrània i la zona nord-oriental de la Península, tot i que hi ha també exemples a Mèrida. Com a decoració en relleu de monuments funeraris podem esmentar, a més de les imatges de la Torre dels Escipions, els caps del mausoleu de Sofuentes (Saragossa), una làpida que el mostra al costat d'un infant difunt i acompanyat d'una inscripció, procedent de Mèrida, dos relleus a Barcelona, etc. Entre les figures exemptes tenim diferents exemplars a la mateixa Tarragona: dos torsos procedents de la ciutat i un cap i un bust trobats a la Necròpolis Paleocristiana.

Quant a la filiació cronològica dels relleus de la Torre dels Escipions, el deteriorament de la superfície dificulta en gran mesura una avaluació estilística que faciliti una datació precisa. Tanmateix, algunes característiques com el fet que les figures es destaquin molt del fons, el profund solc de contorn, etc., les relacionen amb els relleus d'un arc que estava situat a l’antiguitat en la zona del fòrum de la Colònia de Tàrraco i del qual es conserven alguns blocs. Així mateix, hi ha evidents similituds amb les figures dels arcs del sud de França, circumstància que ja va ser posada de manifest per H. G. Niemeyer i que portà aquest investigador a considerar els Atis del monument funerari de Tarragona com obres de la primera meitat del segle I dC. Creiem, però, que –justament degut a les coincidències estilístiques amb els ja esmentats paral•lels– es pot concretar més la cronologia dins d'aquest període, datant els relleus de la Torre dels Escipions al final de l’època augustiana o durant l’imperi de Tiberi.

Text: Eva M. Koppel: La Torre dels Escipions, Monuments a l’abast. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Tarragona, 1993

Fotos 1 2 3

Detall del cos central amb les representacions d’Atis.

Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura 
W3c  Rss  Facebook  Twitter  YouTube  Flickr