Història

La rellevància política i el desenvolupament demogràfic que assolí Tàrraco a partir del segle II aC van generar l'aparició de nombroses vil·les en el seu territori d'influència. La implantació de les villae, establiments rurals dedicats fonamentalment a l'activitat agrícola, va garantir el proveïment de vitualles de la ciutat i la transformació i el domini d'un territori recentment conquerit.

A partir del canvi d'era, la societat romana –en essència de tipus urbà– pren consciència dels valors de la vida separada en el camp i, cada cop més, la funció residencial de la vil·la adquireix més importància. En aquests casos la vil·la esdevé, sense oblidar l'explotació dels recursos agrícoles, una residència complementària i alternativa a la casa urbana, i les seves edificacions principals estan destinades al repòs i al lleure de propietaris i convidats.

Al segle I dC, sobre un turó costaner, i a només 12 km de Tàrraco, es construeix la gran vil·la que avui coneixem com la vil·la dels Munts. Es tracta d'un clar exponent de vil·la residencial romana, un dels més importants del país per la magnitud de les seves restes arquitectòniques i per la riquesa del tractament decoratiu.

En els vessants septentrional i occidental del turó es va estendre la part rústica, tot aprofitant una extensa i fèrtil planúria travessada per la Via Augusta. A l'altre costat, a migdia i de cara a mar, es va construir l'àrea residencial composada per una gran casa –la domus–, diversos jardins i un mínim de dos conjunts termals. Els banys principals es trobaven a prop de la casa i,  els altres, a la platja.

Sabem que aquí hi van viure Caius Valerius Avitus i la seva esposa Faustina. Caius era un dels dos duumviri de Tàrraco –el càrrec més alt de l'administració local– i havia estat traslladat a mitjan segle II des d'Augustòbriga (Muro de Agreda, Sòria) per ordre de l'emperador Antoní Pius. La presència d'aquesta personalitat a la vil·la comportà la realització d'importants obres. Caius va engrandir les termes principals de la vil·la, tot afegint-hi més piscines i noves estàtues, va construir una gran cisterna i va renovar les pintures i alguns dels paviments de la casa.

Més tard, entre els anys 260 i 270, es produí un gran incendi que devastà la major part de la vil·la. Després d'aquest fet, les obres de reconstrucció van restablir l'activitat agrícola, però la vil·la no va recuperar la riquesa i l'esplendor de segles passats. El gran edifici residencial, molt afectat per l'incendi, no es va tornar a habitar i fins i tot es va instal·lar en el seu interior una premsa d'oli o de vi.

La vil·la va romandre ocupada fins al segle VI o VII i després va patir, com la majoria dels jaciments rurals, un llarg període d'abandó i d'espoli. Ja en el segle XVI, Lluís Pons d'Icart es feia ressò de l'existència de vestigis en aquest indret, però no seria fins la primera meitat del segle XX quan, gràcies a les tasques agrícoles i a la creixent preocupació per la conservació i l'estudi del patrimoni, es posaria de manifest l'existència d'una gran vil·la romana. A partir de l'any 1967, el Museu Arqueològic de Tarragona es va fer càrrec del jaciment i va iniciar la seva l'excavació. L'any 1983, una part dels terrenys ocupats per la vil·la es van tancar, tot definint l'actual àrea visitable.

Les excavacions de 1995-1996 van permetre recuperar diverses estances decorades amb pintura mural i un extens conjunt d’elements decoratius (estatuària, elements arquitectònics, etc.). Entre 2004 i 2005 s’excava el mitreu i la connexió entre l’edifici principal i els banys meridionals.

L'any 2000 va ser declarada Patrimoni Mundial, junt amb altres elements de Tàrraco.

Fotos 1 2 3

Dipòsit d'aigua conegut com a Tartrana, en una imatge dels anys cinquanta (foto Isidre Valentines).

Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura 
W3c  Rss  Facebook  Twitter  YouTube  Flickr