Necròpolis de Tàrraco

L’any 1923, els treballs de construcció de la fàbrica de tabacs van posar al descobert restes arqueològiques relacionades, principalment, amb una extensa necròpolis (amb més de 2.000 enterraments documentats) formada al llarg dels segles III-V dC a la vora del riu Francolí.

La major part de les excavacions arqueològiques van ser dirigides per Mossèn Joan Serra i Vilaró, un arqueòleg que va destacar tant pel seu rigor científic i documental com per la ferma voluntat de preservar i mostrar una part de les restes amb la construcció d’un museu monogràfic (1930) dedicat a explicar la Necròpolis de Tàrraco.

Actualment, gairebé noranta anys després, encara es pot contemplar una part de la necròpolis i algunes de les peces més destacades, com la lauda sepulcral d’Òptim o el sarcòfag dels Lleons. Al Centre d’interpretació s’ofereix al visitant informació sobre el món de la mort en època romana i tardoromana a Tàrraco.

A principis del segle III dC, algú que sortís de Tàrraco cap el sud per la Via Augusta es trobava amb un dens suburbi que s’estenia entre el nucli emmurallat, el port i el riu (el Tulcis dels romans). Magatzems i altres equipaments portuaris es barrejaven amb cases suburbanes i tallers de producció artesanal.

Entre tot aquest bullici, a banda i banda de la Via Augusta i altres vies principals, es disposaven gran quantitat d’enterraments. De vegades un petit túmul assenyalava el lloc on eren les restes del difunt, però, en altres ocasions, es tractava de grans mausoleus i monuments funeraris que servien a les famílies dels difunts per mostrar la seva magnificència.

Es creu que l’any 259 dC podrien haver-se dipositat a la zona més propera al riu les despulles mortals del bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi. A partir d’aquell moment, aquest lloc es va convertir en un gran cementiri per la creixent comunitat cristiana de Tàrraco.

“Que la terra et sigui lleugera”

Aquesta expressió poètica apareix en molts epitafis romans. Expressava el desig que el pes de la terra que cobreix el cos no impedís que l’ànima del difunt emprengués el viatge cap al més enllà.

Els romans creien que el difunt havia de rebre els ritus funeraris necessaris per tal que els déus manes (esperits dels avantpassats) l’acollissin entre ells, si no, la seva ànima estaria condemnada a vagar eternament prenent la forma d’un fantasma maligne. Així, doncs, després de les cerimònies preparatòries, el cadàver es conduïa en processó cap al lloc de repòs, situat fora de la muralla i a la vora de vies i camins.

Un cop enterrat el cos, se celebrava el banquet fúnebre al costat de la tomba. Els enterraments coberts en forma de taula (mensa) que trobem a la Necròpolis de Tàrraco responen a aquesta dinàmica. Els cristians van adoptar una pràctica funerària i uns costums semblants, tot i que, amb el temps, els van donar un sentit i significació diferents.

A partir de finals del segle II dC, els romans preferien la inhumació abans que la incineració, una pràctica que, fins aleshores, havia estat la més estesa. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció, principalment, de la posició social i econòmica del difunt: des d’una simple fossa excavada a terra fins a un sumptuós mausoleu amb cripta funerària.

Durant les excavacions de la necròpolis es van localitzar dues criptes, la dels Arcs i la dels Enginyers, aquesta darrera, inclosa al circuit de la visita.

En el cas de les fosses, es podien utilitzar taüts fets de materials diversos com la fusta, la pedra, el plom, les teules o àmfores retallades. A sobre, un túmul més o menys elaborat indicava la posició de la tomba i es formaven, de vegades, agrupacions de caràcter principalment familiar.

Els que eren enterrats a l’interior de mausoleus i esglésies ho feien dins de sarcòfags decorats o sota laudes sepulcrals fetes amb marbres de qualitat o amb mosaic. També s’han trobat diverses escultures que devien formar part de diversos monuments funeraris. La mort també era una manera de mostrar l’estatus i el poder dels vius. Generalment, només s’acompanyava el difunt amb la roba que li feia de mortalla. Només excepcionalment podem trobar objectes relacionats amb la vida del mort. A la Necròpolis de Tàrraco tenim el cas d’una nena d’uns cinc anys d’edat que va ser enterrada amb una nina feta d’ivori, una peça extraordinària que havia d’esdevenir una joguina per a l’eternitat.

«La innocent Martúria va viure quatre anys. Va marxar l’any del primer consolat d’Eugeni August. Martúria, que visquis amb els benaurats»

Aquest és l’epitafi de la Martúria, una nena que va ser enterrada a la Necròpolis de Tàrraco l’any 393 dC. De família cristiana, la mort la va sorprendre de molt petita, qui sap si per culpa d’una malaltia incurable o un accident.

És una de les persones que coneixem pel seu nom gràcies als epitafis que acompanyaven els morts. A través d’aquests textos sabem que es deien Luci, Martúria, Òptim, Ampeli o Fàbia, i que eren soldats, joiers, polítics o arquitectes. Sabem que alguns van viure molt poc, però que d’altres van arribar fins als noranta anys. Sabem que uns eren pagans i que d’altres aspiraven a viure eternament al costat de Crist. Sabem que hi havia gent nascuda a Tàrraco, però d’altres procedien de l’interior d’Hispània o de llocs tant allunyats com Grècia o Egipte.

Les seves despulles també ens donen informació de les seves vides. A partir dels ossos, els estudis d’antropologia física ens permeten saber quines malalties tenien, què menjaven, quina era la seva esperança de vida o la seva alçada. Així, sabem que l’altura mitjana del habitants de Tàrraco era d’1,65m per als homes i d’1,54m per les dones.

El divendres 21 de gener de l’any 259 dC, per ordre del governador provincial Emilià, morien cremats a l’arena de l’amfiteatre el bisbe de Tàrraco Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.

Les seves despulles es van recollir i traslladar al cementiri principal de la ciutat, situat vora el riu Francolí. La seva presència devia incentivar el desig de la comunitat cristiana de Tàrraco per reposar vora la tomba dels sants (tumulatio ad sanctos).

A inicis del segle V, amb el cristianisme com a religió oficial de l’imperi romà, es va erigir una basílica dedicada a la memòria dels sants al voltant del lloc de l’enterrament. Més al nord, i en aquesta mateixa època, es va construir una altra basílica i es va configurar un complex eclesiàstic destacat que va perdurar fins al segle VII.

El peix, el colom, la creu, la palma, el crismó o l’anyell són símbols cristians que trobem presents en diversos enterraments de la Necròpolis de Tàrraco i que testimonien la presència d’una comunitat cristiana a Tàrraco.