Visita

El món de la mort a Tàrraco


  • Vista parcial del centre d’interpretació El món de la mort a Tàrraco

Centre d’interpretació dedicat a presentar el món de la mort en època romana i la problemàtica funerària de Tàrraco. Acull les peces més rellevants recuperades durant els treballs d’excavació.

Museu


  • Museu monogràfic de la Necròpolis Paleocristiana, inaugurat l’any 1930, actualment tancat al públic.

La importància de les restes documentades durant les intervencions arqueològiques a la zona de la Necròpolis Paleocristiana i la decidida intervenció de Joan Serra Vilaró, va motivar la cessió d’una part dels terrenys on es van poder conservar in situ algunes restes i es va construir un museu monogràfic. Actualment aquest edifici està tancat a la visita en espera de la seva total restauració i actualització museogràfica.

La Necròpolis Paleocristiana: descobriment i recerca


  • Capitell corinti amb inscripció bilingüe. Va ser la primera peça que es va descobrir, durant els treballs de fonamentació de la Fàbrica de Tabacs. (MNAT P-2778)

  • Excavacions a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona. A la part central, dempeus i de perfil, mossèn Serra i Vilaró.

L’any 1923 es van iniciar els treballs de construcció d’una fàbrica de tabacs en una zona perifèrica de la ciutat, situada entre el port i la desembocadura del riu Francolí. La recuperació de notables restes arquitectòniques i decoratives d’època romana va motivar els primers treballs arqueològics dirigits per Josep Colomines i Josep Puig i Cadafalch, del Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans, i continuats per José Tulla, Pío Beltrán i Cosme Oliva, enginyers de la fàbrica.

A partir de 1926 i fins 1933, mossèn Joan Serra i Vilaró assumeix la direcció de les excavacions en les quals aplicà un rigorós mètode científic, derivat de la seva formació prehistòrica. El plantejament de les intervencions, la sistemàtica documentació fotogràfica i planimètrica, o la publicació regular dels resultats de les excavacions (1927, 1928, 1930 i 1935) en són una bona mostra.

Una actuació científicament exemplar que es va complementar amb els esforços per tirar endavant un projecte més ampli que, finalment, i amb la important col·laboració de la Compañía Arrendataria de Tabacos, es va veure plasmat en la construcció d’un museu monogràfic, a més de l’adequació d’un sector d’exposició in situ de la necròpolis (1929-1930).

Durant els treballs d’excavació es van posar al descobert més de 2.000 enterraments, fonamentalment corresponents als segles III-V dC, així com un seguit d’edificacions i eixos viaris, que van permetre a J. Serra i Vilaró elaborar una primera proposta d’evolució històrica per a aquest espai suburbial de la ciutat romana, entre els segles I aC i VII dC. Una aproximació inicial, que les excavacions posteriors, realitzades a l’entorn d’allò que es va conèixer com a Necròpolis Paleocristiana, han permès confirmar, matisar o modificar.

Aquesta necròpolis s’ha relacionat amb els màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, que van ser cremats a l’arena de l’amfiteatre el 21 de gener de l’any 259 dC, i en memòria dels quals s’hauria erigit una basílica funerària d’inicis del segle V. Aquesta edificació hauria convertit la Necròpolis Paleocristiana en un centre de peregrinació de fidels i intensificat l’activitat funerària, tant a l’interior com a l’entorn de la basílica.

Joan Serra i Vilaró i la Necròpolis Paleocristiana


  • Retrat de Joan Serra i Vilaró, obra del pintor Ramon Viñes (1948). MNAT 45425.

  • Serra i Vilaró el 1917, durant l'excavació de la cova del Segre, a Vilaplana (Baronia de Rialb, la Noguera). (Foto de l'arxiu del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona).

  • Serra i Vilaró en el seu escriptori.

  • Tomba de Joan Serra i Vilaró

Nascut a Cardona el 24 de març de 1879, Joan Serra i Vilaró estudià als seminaris de Vic i de Solsona. L’any 1902 fou ordenat prevere i el 1906 es va fer càrrec de l’Arxiu Diocesà de Solsona.

Durant la seva estada a Solsona va orientar la seva recerca al coneixement dels períodes prehistòric i protohistòric de la zona. Fruit d’aquesta activitat són les seves publicacions El vas campaniforme a Catalunya i les coves sepulcrals eneolítiques (1924) i La civilització megalítica a Catalunya (1927). En el seu pas per la direcció del Museu Diocesà de Solsona (1909) va crear la Secció de Prehistòria.

Cridat a Tarragona l’any 1925 per l’arquebisbe Vidal i Barraquer es va centrar en la direcció de dues importants intervencions arqueològiques: el Fòrum de la Colònia i la Necròpolis Paleocristiana. Uns treballs caracteritzats pel rigor metodològic i documental que va generar una extensa bibliografia que ha fet de la Necròpolis Paleocristiana un referent en l’estudi de l’arqueologia cristiana.

Però la seva intervenció sobre la Necròpolis Paleocristiana no es va limitar a l’àmbit científic. Comptant amb la bona predisposició de la Companyia Arrendatària de Tabacs, va impulsar la creació d’un museu monogràfic que inclou una àrea d’exposició in situ d’una part de la Necròpolis.

Un cop acabada la guerra, va ser nomenat canonge de la catedral de Tarragona el 14 de desembre de 1940. En aquest període es va dedicar preferentment a fer pública la seva hipòtesi, encertada, sobre la romanitat de les muralles de Tarragona. Morí a Tarragona el 27 d’octubre de 1969 i va ser enterrat en els terrenys de la Necròpolis Paleocristiana a la qual havia dedicat tants anys de la seva recerca.

El món de la mort


  • Cap d´Atis (divinitat funerària romana) recuperat a la zona de la Necròpolis Paleocristiana. (MNAT-P-983).

  • Detall d’una inscripció recuperada a la Necròpolis Paleocristiana amb la representació d’un colom que porta una branca d’olivera al bec. (MNAT-P-290)

Els escriptors romans han deixat prou relats i descripcions com perquè sigui possible reconstruir amb força exactitud el ritual romà relacionat amb la mort i conèixer les seves cerimònies i la seva forta càrrega simbòlica.

Els romans creien que, després de mort, el difunt continuava vivint, per la qual cosa el culte que es donava als morts era una necessitat que es transmetia de pares a fills.

La presència en els ritus funeraris de cerimònies de purificació que incloïen banquets fúnebres posteriors a la mort -l´immediat silicernium o la cena novendialis, al novè dia de la mort-, juntament amb els àpats i les cerimònies en ocasió de les festes anuals de les Parentalia (13-21 de febrer) i les Lemuria (maig), justificaven la necessitat d’edificis sepulcrals i motivaven l’agrupació dels menys afavorits en associacions funeràries que els garantissin els ritus socials que devien acompanyar la seva mort.

No es coneix fins a quin punt van continuar aquests costums en la societat tardoantiga, però resulta evident que els àpats van existir igualment en els cementiris cristians, com ho demostra la presència a la Necròpolis de Tarragona d’enterraments coberts en forma de mensae i triclinia, que fan referència a una mateixa idea: el banquet funerari.

Els rituals són, també, molt semblants. Destaca el comiat dels germans en el moment d’entrar en agonia, l´intercanvi de l´òscul de la pau, el rentat i abillament del difunt, la processó fins a les portes de l’església amb les lamentacions, les pregàries, el trasllat del cos fins a la sepultura i la inhumació, amb la innovació d’introduir símbols cristians en sepulcres i làpides.

La Necròpolis Paleocristiana: antecedents, formació i consolidació


  • Ara amb doble inscripció. Segles II – III dC. (MNAT-P-1)

  • Recuperació del sarcòfag de Leocadius, durant les excavacions portades a terme per Serra i Vilaró a la Necròpolis Paleocristiana.

  • Excavacions a la Necròpolis Paleocristiana realitzades per Serra i Vilaró.

Les obres de construcció de la fàbrica de Tabacs dutes a terme en els anys 20 del segle passat, en els terrenys d’allò que havia estat, en època romana, un extens suburbi delimitat per la ciutat emmurallada, el port, la desembocadura del riu Francolí (el Tulcis dels romans) i el pont de la via Augusta, van posar al descobert part d’una extensa Necròpolis que va ser utilitzada entre el final del segle III i mitjan segle V dC.

En el decurs de les excavacions arqueològiques es va posar al descobert una part del sistema viari creat a partir de la reforma d’August. Aquests trams viaris eren flanquejats per monuments funeraris i, posteriorment, per edificis residencials, artesanals o d’emmagatzematge. L’expansió del suburbi en els segles I i II dC va desplaçar paulatinament l’activitat funerària cap a l’àrea més perifèrica, en les proximitats del riu, on s’anirà conformant a partir del final del segle III dC l’àrea d’enterraments més extensa de Tàrraco, coneguda com a Necròpolis Paleocristiana.

La troballa d’un fragment d’epígraf restituït com [FRVC]TVOSI / A[VGVRI ET EVLOGII] ha fet pensar que aquesta àrea funerària va acollir les despulles dels màrtirs, cremats a l’arena de l’amfiteatre el 21 de gener del 259 dC. En la seva memòria s’hauria erigit al final del segle IV o inici del V dC una basílica que, probablement, va dinamitzar l’àrea funerària conformant, conjuntament amb la basílica documentada sota el centre comercial “Parc Central”, un extens centre eclesiàstic que sembla perdurar fins al final del segle VII.

És de destacar la riquesa tipològica dels enterraments documentats, que van des de simples foses excavades en el terra argilós, fins a monumentals criptes com les dels Arcs i dels Enginyers, amb arcosolis per disposar sarcòfags de pedra decorats. El tipus més habitual però, consisteix en una fossa on s’introdueix el cadàver dins d’un contenidor, que podia estar fet amb àmfores, teules, o un taüt de fusta, de plom o de pedra, etc. Per indicar la presència de la tomba s’ubicava en la superfície un indicador funerari, que podia consistir en una simple marca en el mateix terra o en una estructura construïda (tumuls) amb formes planes, prismàtiques, de mensa (taula), etc. que, en algun cas, podien anar ricament ornamentades.

Les evidències actuals indiquen que la Necròpolis pròpiament dita no tindria continuïtat més enllà de mitjan segle V, moment en què, possiblement, l’activitat funerària es desplaçà a l’entorn del centres de culte cristià que sorgeixen en el marc de la ciutat tardana i visigoda. A partir d’aquest moment els enterraments semblen concentrar-se en el subsòl de la basílica localitzada en aquesta àrea, i en la descoberta al final del segle XX en el solar del centre comercial “Parc Central”.

La problemàtica funerària de Tàrraco


  • Cripta funerària localitzada a les excavacions de la Casa del Mar.

L’increment de l’activitat arqueològica que ha comportat la recent i actual urbanització de la ciutat en l’àrea on antigament s’ubicaren els suburbis de la ciutat romana, ens ha permès conèixer amb major profunditat la complexa dinàmica d’aquests espais on es concentraven les àrees funeràries. Els principals suburbis estaven relacionats amb les vies que, procedents de Valentia, Llerda i Bàrcino, confluïen a Tàrraco.

L’àrea suburbial més extensa i dinàmica s’ubicava entre el límit meridional de la ciutat emmurallada i la desembocadura del riu Francolí, prop del pont per on la via Augusta creuava el riu en direcció cap a Valentia i Ilerda. En aquest sector, els trams viaris fruit de la reforma viària d’August que s’han identificat, estaven flanquejats per monuments funeraris, tot seguint una pràctica àmpliament documentada en altres indrets d’època tardorepublicana i altimperial. Progressivament, els magatzems, les domus suburbanes i els edificis artesanals i productius van anar desplaçant l’activitat funerària cap a la perifèria del suburbi, a la vora del llit del riu. A partir del final del segle III dC, l’abandonament d’aquesta extensa àrea suburbial va afavorir la proliferació d’àrees funeràries que, en molts casos, no van tenir continuïtat. Amb la revitalització urbanística del suburbi a partir del final del segle IV o inicis del V, l’activitat funerària es va concentrar especialment a la Necròpolis Paleocristiana i el seu entorn més immediat.

Les altres àrees funeràries de Tàrraco que coneixem, se situen al nordest, a l’entorn del tram viari procedent de Barcino, i al nord, sobre el vessant meridional de la muntanya de l’Oliva. En el primer sector, els enterraments documentats corresponen majoritàriament a època altimperial, mentre que la Necròpolis septentrional s’adscriu principalment a època tardana.

A partir del segle V, les àrees d’enterrament s’associen als edificis de culte cristià que sorgeixen en diferents punts de la ciutat com la part alta, les basíliques del Francolí o l’església visigoda construïda a l’arena de l’amfiteatre.

L’escultura funerària


  • Escultura funerària femenina, d´època republicana, recuperada a la zona de la Necròpolis Paleocristiana. (MNAT-P- 2772).

  • Escultura funerària femenina, d´època republicana, recuperada a la zona de la Necròpolis Paleocristiana. (MNAT P-12907).

Durant les excavacions de la Necròpolis Paleocritiana es van localitzar diverses escultures d’època tardorepublicana, que devien formar part de diferents monuments funeraris i que posteriorment van ser reutilitzades. Les inscripcions sepulcrals d’aquesta època fan referència -gairebé exclusivament- a esclaus i lliberts que segurament eren enviats a Tàrraco com a artesans o mercaders pels seus amos de Roma. Probablement uns quants d’aquests lliberts, després d’assolir una certa prosperitat, es feren construir tombes monumentals, de les quals formarien part aquestes estàtues.

A més d’aquestes escultures en pedra lumaquèl·lica es van descobrir, a la mateixa zona, diverses estàtues de marbre, de les quals s’ha de destacar un bust togat, dels inicis del segle III dC, que és l’exemplar més tardà dels conservats actualment a Tarragona.

Els enterraments


  • Sarcòfag dels Lleons. (MNAT-P-53).

  • Relleu central, amb el retrat de la difunta, de l´anomenat sarcòfag dels Lleons. (MNAT-P-53).

  • Frontal del sarcòfag de les Orants. (MNAT-P-451)

  • Lauda sepulcral d’Ampeli. (MNAT-P-2650)

  • Sarcòfag dit del Pedagog. (MNAT – P – 60).

  • Sepultura de tegulae a doble vessant, conservada a la Necròpolis Paleocristiana.

  • Diferents sarcòfags localitzats a la àrea d’excavacions de la Necròpolis Paleocristiana.

L’evolució dels costums sepulcrals en l’època romana va sorgir d’un món complex en què les tradicions romanes i itàliques es van fusionar amb la diversitat de cultures i creences pròpies dels diferents pobles que van passar a formar part de l’imperi.

La dualitat incineració-inhumació, present a la societat romana, i el procés que al llarg dels primers segles de l´Era va conduir al predomini total de la inhumació, característica del Baix Imperi, s’atribueix a la influència que progressivament van anar adquirint, a Roma, les diferents cultures inhumadores presents a l´urbs, a través de les elits provincials que, a poc a poc, es van fer majoritàries als òrgans de govern i a l’administració imperial.
La diversitat de tipus d’enterraments és la primera característica de les necròpolis tardoantigues. El primer factor diferenciador és purament econòmic. Es distingeix entre els sepulcres edificats i els enterraments efectuats a terra, en els quals la senyalització es limitava a un petit túmul.

A les necròpolis urbanes que coneixem a la Península Ibèrica, són molt més freqüents els enterraments indicats per monuments senzills que els grans mausoleus o edificis funeraris. A Tàrraco, de les més de dues mil tombes catalogades a la Necròpolis entre els s. III i V dC, tot just un centenar es troben contingudes en la vintena d’edificis funeraris existents. La relació entre enterraments simples i tombes edificades condueix, doncs, al predomini aclaparador dels primers.

No es coneixen les causes que portaven a triar un tipus o altre de contenidor funerari. La hipòtesi d’una variació tipològica d’arrel cronològica ha de desestimar-se. La seqüència estratigràfica demostra que, si bé els enterraments amb taüt de fusta i els de fossa coberts amb tègules planes van ser els primers a utilitzar-se, coexisteixen després amb tots els altres tipus presents i se superposen entre si de manera aleatòria. Homes i dones, joves i adults, coexisteixen igualment en tots els tipus de tombes.

La població de Tàrraco


  • Làpida dedicada a Luci Valeri Bàrbar, soldat de la Legio VII Gemina. (MNAT P-404)

  • Lauda sepulcral del bisbe Òptim. (MNAT-P-2651)

  • Inscripció dedicada a Martúria. (MNAT-P-245)

Tot i que les restes humanes exhumades al llarg de les excavacions no constitueixen la totalitat de la població enterrada, ni tampoc el reflex exacte de la població real, el seu estudi ens dóna, a la vegada, informació sobre l’esperança de vida, la fecunditat, la taxa de mortalitat, la tipologia de la comunitat d´on ha sorgit, etc.

És per això que l’estudi de les nombroses restes antropològiques de la Necròpolis Paleocristiana ens ha facilitat tota una sèrie de dades en relació a les característiques físiques dels ciutadans de Tarragona en aquesta època. En general es pot dir que la població tarragonina tenia una talla una mica baixa, amb mitjana global inferior a la mitjana general del seu sexe (165 cm per als homes,154 cm per a les dones), amb un gran predomini de la tipologia mediterrània.

També, i encara que els epitafis no són un substitut d’un registre modern de difunts, les nombroses inscripcions recuperades, tant paganes com cristianes, ens proporcionen dades molt interessants sobre la població de Tàrraco, la seva condició social i les expectatives de vida d’aquell moment.

En època altimperial eren molts els ciutadans que pertanyien a la tribu Galèria. Hi ha moltes inscripcions referides a lliberts i destaca la presència de molts immigrats procedents de les províncies orientals de l´Imperi i de l´interior d´Hispània. També hi havia relacions amb Grècia, com demostren les nombroses inscripcions en grec trobades a la Necròpolis.

Les ofrenes funeràries


  • Nina d´ivori, trobada en un enterrament de la Necròpolis Paleocristiana. (MNAT-P-12906).

  • Sivella visigòtica recuperada a la Necròpolis Paleocristiana (MNAT-P-2606).

Les necròpolis d´època tardoromana dels nuclis urbans de la costa mediterrània es caracteritzen per la gairebé total absència d’aixovars o dipòsits funeraris, en contraposició a les dels nord de Castella, on són nombrosos (armament, eines de ferro, guarniments de bronze, ceràmiques fines i comunes, vidres, etc.).

A més de les diferències ètniques de les poblacions d’aquestes dues zones, s’han de tenir en compte algunes dades legislatives. El Corpus iuris civilis (528 - 533 dC) de Justinià recull en el Digest i a les Institutiones un seguit de comentaris de juristes d’època imperial (Marcià i Ulpinià, entre d´altres) relatius a les restriccions sobre la presència d’ofrenes a les sepultures. Aquestes mesures pretenien impedir el freqüent saqueig dels enterraments a la recerca d’objectes de valor. Es prohibeix enterrar algú amb objectes de plata, pedres precioses i guarniments en general o, fins i tot, amb vestits luxosos. L’aplicació d’aquestes mesures mai no fou total ni exclusiva, però les ofrenes mortuòries ja no tingueren un paper tan destacable en els ritus funeraris de la societat urbana baix-imperial.

A la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona, de més de dues mil sepultures, només dotze presentaven algun element d’aixovar. D´entre aquestes cal destacar la que porta el número 152: en un sarcòfag, reaprofitat, va aparèixer l’esquelet d’una nena d’uns cinc anys, amb fil d’or al voltant del coll i al llarg del cos, que devia guarnir el vestit que portava, i també una nina articulada d´ivori, que és probablement la peça més emblemàtica d´aquesta Necròpolis.

El ritual funerari


  • Reconstrucció d’un enterrament cristià. Necròpolis Paleocristiana. Associació Cultural Sant Fructuós. Tàrraco Viva 2004.

  • Reconstrucció d’un enterrament cristià. Necròpolis Paleocristiana. Associació Cultural Sant Fructuós. Tàrraco Viva 2004.

  • Reconstrucció d’un enterrament cristià. Necròpolis Paleocristiana. Associació Cultural Sant Fructuós. Tàrraco Viva 2004.

Les fonts literàries ens mostren una sèrie de rituals que començaven en el mateix moment de la mort del difunt i s’estenien fins dies després del seu enterrament.

El culte que es donava als difunts obeeix a la convicció més o menys conscients de la seva supervivència més enllà de la mort i de la necessitat de donar-los atencions especials al més enllà.

La inhumació i la incineració existien a Roma des del segle IX aC, degut, segurament, a la heterogeneïtat del poble romà. Són la conseqüència de dues concepcions diferents de la mort. A partir del segle IV aC la incineració va prendre relleu, essent el ritual predominant des del segle II aC. A partir d’aquí es va entrar en un procés gradual a favor de la inhumació entre els segles I-III dC, i sobretot, a partir de l’emperador Adrià, època en la qual l’elit comença a inhumar-se.

No es posen d’acord del perquè d’aquest canvi: predomini de les religions orientals, evolució del ritual, ascens de les classes altes en el ritus d’inhumació... Segurament es deu a diverses raons de caire econòmic, social, polític i religiós, que van fer que el nou ritual s’adaptés millor a una nova situació.

Els cristians, en un primer moment, van adoptar les costums dels jueus i pagans del seu temps i, només més tard varen donar-li un comportament específicament cristià, encara que molts dels conceptes i les formes utilitzades continuaven sent els mateixos, en un origen que es perd en els temps.

Els símbols cristians


  • Símbol cristià (crismó, amb les lletres alfa i omega) gravat en una de les inscripcions funeràries de la Necròpolis Paleocristiana. (MNAT P-245.)

  • Detall dels dos coloms enfrontats del mosaic funerari amb la representació del Bon Pastor (MNAT-P-2648)

  • Detall del Sarcòfag dels Apòstols, amb la representació de la corona i els rius. (MNAT- P- 58)

  • Detall d’una inscripció on apareix un crismó i un ocell damunt una branca. (MNAT- P- 2676)

Les investigacions històriques actuals tendeixen a palesar que no hi ha un trencament absolut entre la mentalitat, els hàbits i -en conseqüència- els gustos artístics dels ciutadans romans dels primers quatre segles de la nostra Era, fossin cristians, pagans o creients de qualsevol altra religió.

En un primer moment, la transformació que el cristianisme aporta a l’art té un signe fonamentalment ideològic, sobre formes preexistents. Moltes vegades, fins i tot, amb l’únic canvi del contingut espiritual en imatges que posseeixen una antiquíssima tradició anterior.

Animals com el peix, l´anyell, el colom, el fènix, el gall, el cérvol o la serp; elements iconogràfics com la palma, la corona, l´àncora, el vaixell, el riu o la creu; personatges i fets de l´Antic Testament que contenen alguna al•lusió més o menys directa als del Nou Testament.

Es repeteixen, representats en làpides, sarcòfags, mosaics i pintures, i creen un llenguatge gràfic d´una forta càrrega simbòlica.

Des de mitjan segle IV es produeix un canvi en els símbols. Enfront d´aquesta iconografia, que tradueix un anhel individual i col·lectiu de felicitat en el més enllà, apareixen les representacions de la comunitat religiosa, l’església, com a camí de salvació. És el moment de l’església triomfant, amb tot un seguit d’imatges que volen mostrar l’arrel divina de la institució.

Fructuós, Auguri i Eulogi i el primer cristianisme a Tàrraco


  • Fragment d’inscripció dedicada al bisbe Fructuós i als seus diaques. (MNAT P – 199).

  • Làpida funerària dedicada a la beata Thecla, nascuda a Egipte i morta a Tàrraco. (MNAT 45138).

  • Inscripció funerària en grec, decorada amb una parella d’ocells afrontats que sostenen una cinta. (MNAT P-165)

  • Làpida funerària en llatí vulgar, amb referències paganes i cristianes. (MNAT 45277)

La primera notícia sobre l’existència d’una comunitat cristiana a Tàrraco és de la segona meitat del segle III dC: les Actes de martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi, narren el martiri dels sants tarraconenses, cremats vius a l’amfiteatre el 21 de gener de l’any 259 dC. El document transmet la imatge d’una comunitat cristiana tarraconense ben organitzada i prou arrelada a la ciutat i al seu territori. La tradició vincula, sense cap evidència, l’origen d’aquesta comunitat amb la possible vinguda de l’apòstol Pau de qui sí que es coneix, però, el seu interès de venir a Hispània.

La situació de l’Imperi romà en aquest període era força convulsa i, com ja ho havia fet abans, es responsabilitzava els cristians dels problemes que l’afligien. Sota els regnats de Deci (249-251) i Valerià (253-260) es promulguen diversos edictes obligant la jerarquia eclesiàstica cristiana a reconèixer i participar en els ritus pagans, limitant el dret de reunió de la comunitat cristiana i prohibint la visita als llocs d’enterrament sota amenaça de pena capital

.

L’any 258, el de la promulgació del segon edicte de Valerià, van ser executats Sixte, bisbe de Roma, amb quatre dels seus diaques i Cebrià, bisbe de Cartago. L’any següent van ser martiritzats el bisbe de Tàrraco, Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.

Se sap que la nit després del martiri, membres de la comunitat cristiana van recuperar les despulles incinerades dels màrtirs per traslladar-les, presumiblement, a les àrees d’enterrament de la perifèria propera a la desembocadura del riu. La troballa d’un fragment d’epígraf –restituït com [FRVC]TVOSI / A[VGVRI ET EVLOGII]– en els terrenys de l’anomenada Necròpolis Paleocristiana, permet pensar que degué ser aquesta l’àrea funerària que va acollir les despulles dels màrtirs.

Al llarg del segle IV i, de forma especialment manifesta, al final d’aquesta centúria, la relació entre Cristianisme i poder experimenta un canvi radical, passant de ser una religió perseguida a ser considerada la religió oficial de l’Estat romà. En aquesta nova situació, la comunitat cristiana de Tàrraco, seu metropolitana, assolirà un període de plenitud que s’estendrà fins a l’inici del segle VIII, trencat només per l’arribada dels musulmans. Tot sembla indicar que al final del segle IV o inici del V dC es va erigir una basílica dedicada a la memòria dels màrtirs. Aquesta degué dinamitzar l’àrea funerària de la Necròpolis Paleocristiana conformant, conjuntament amb la basílica documentada en els terrenys ocupats actualment pel centre comercial “Parc Central”, un extens centre eclesiàstic que sembla perdurar fins al final del segle VII.

Les evidències indiquen, però, que la Necròpolis pròpiament dita no va tenir continuïtat més enllà de mitjan segle V, moment en què, possiblement, l’activitat funerària es desplaça a l’entorn dels nous centres de culte cristià reubicats en un procés d’adaptació a la nova configuració urbanística de la ciutat tardoromana i visigoda. Un fenomen que té la seva màxima expressió en l’establiment del complex episcopal en el punt més prominent de la ciutat.

Necròpolis


  • Vista general de la Necròpolis Paleocristiana

El recinte de la Necròpolis consta d’una zona arqueològica, in situ, protegida per una coberta des de 1970-1972. Es tracta d’un conjunt funerari, amb una variada i rica tipologia d’enterraments, dels quals els més freqüents són els de tegulae i àmfores, tot i que també hi són representats les caixes amb elements ceràmics, d’obra o pedra i els sarcòfags de plom, pedra o marbre.

Criptes


  • Cripta dels Arcs

  • Cripta de les Roses

Juntament amb les sepultures individuals, durant les excavacions es van localitzar diverses edificacions de caràcter funerari de les quals destaquem dues criptes: la dels Arcs i la de les Roses, conservades sota els terrenys ocupats per la fàbrica de tabacs. Actualment es troben tancades a la visita.

Edificacions suburbanes


  • Restes d’una domus suburbana.

  • Restes de la zona de producció.

A partir d’època d’August es detecta una intensa urbanització d’aquest sector suburbial, en relació directa amb l’expansió de les activitats portuàries. D’època altimperial es conserven algunes edificacions corresponents a diverses domus suburbanes, una de les quals dotada d’un interessant conjunt de banys. Amb el temps, l’àrea de la Necròpolis anirà creixent, fins a ocupar algunes d’aquestes edificacions, ja abandonades.

Mausoleu


  • Gravat d’Alexandre de Laborde, on apareix representat el mausoleu tal i com es conservava a l’inici del s. XIX.

  • Mausoleu de planta central.

En les proximitats de l’edifici de Serveis Centrals, i visible des del seu accés, es conserva part d’un mausoleu de planta central, molt arrasat, que A. de Laborde va recollir en un dels seus gravats (A. de Laborde, Voyage pittoresque et historique dans l’Espagne. París 1806 – 1807 i Barcelona 1974-1975).

Via romana


  • Via de sortida de la ciutat dins l’àrea d’excavació de la Necròpolis. (Foto: Joan Serra i Vilaró)

  • Restes d’una via de sortida de la ciutat.

De la via principal que sortia de la ciutat en direcció sud-oest partien, transversalment al suburbi portuari, vies i carrers secundaris. Un d’aquests, paral·lel al riu, és el que es conserva en part, dins de l’àrea d’excavació arqueològica de la Necròpolis. A banda i banda d’aquest carrer es van erigir edificacions de caràcter residencial, donant lloc a la creació d’un barri suburbà.

Jardins


  • Jardí de la Necròpolis Paleocristiana

Inicialment, el jardí de la Necròpolis Paleocristiana es va configurar com un espai enjardinat de caràcter neoclàssic, lligat amb l’edifici, i amb la voluntat de disposar els diferents materials arqueològics dins del jardí, formant carrers i sectors. Destaca la font situada al centre de l’eix que uneix l’antiga porta d’entrada al recinte amb la façana principal.

Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura 
W3c  Rss  Facebook  Twitter  YouTube  Flickr