L'antiguitat clàssica a través dels gravats. Els Piranesi de Montserrat

La col·lecció de gravats que conformen aquesta mostra és una selecció de la riquíssima col·lecció adquirida per l’Abadia de Montserrat l’any 1908, a Roma, així com els continguts en el volum Il Campo Marzio della Antica Roma. Si en la versió que va determinar l’arrencada de l’exposició, presentada en el Museu de Montserrat amb el títol de Els Piranesi de Montserrat, s’hi exposaven tots, en aquesta segona edició, al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, es va optar per a restringir els gravats exposats a aquells que, més directament, estan relacionats temàticament amb el món de l’Antiguitat Clàssica, atenent a l’especificitat vocacional de la seu organitzadora, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i la seva dedicació principal al món clàssic que troba a Tarragona, a Tàrraco, una de les seves màximes i més significatives expressions.

Per tant, essent cert que es tracta de la mateixa exposició, també ho és que és una altra exposició, en la qual –sense trair el guió original–  participen els mateixos protagonistes amb els papers una mica canviats, però, acompanyats d’altres elements que no volen altra cosa que adaptar aquell guió a l’escenari en que aquesta vegada es representa l’obra, la ciutat de Tarragona, l’antiga Tàrraco.

Aquesta és també una de les virtuts contingudes en programes de col·laboració com aquest que va portar a la presentació de l’exposició a Tarragona: explorar, des de la voluntat d’adaptar de la manera més rendible socialment una proposta que admet aquesta mena de joc, que s’enriqueix amb aquest.

Tàrraco va ser durant molts segles el reflex de Roma i de tota la seva cultura i del seu model social a l’extrem de la Mediterrània. Els erudits del Renaixement i de les etapes històriques i culturals posteriors, fossin d’on fossin, van posar la seva mirada a la seva “Roma” particular. I van maldar per a identificar i recuperar les correspondències amb la primitiva metròpoli.

Certament Roma és Roma i la distància que la separa en relació al que van ser Tàrraco i la Tarragona coetània a Piranesi, molt gran. Però això no treu que, salvant aquesta qüestió d’escala, hi hagi molts punts de contacte que l’exposició i el seu corresponent catàleg permeten, si més no, apuntar i suggerir.

Brindar aquesta exposició al públic que visita el Museu Nacional Arqueològic amb la intenció d’aprofundir en algunes de les idees i dels instruments que van facilitar el coneixement i la difusió de l’antiguitat clàssica alhora que redescobrir Tàrraco, és doncs, també, brindar-li l’oportunitat de percebre i d’assimilar aquestes connexions. De fer-li veure que la història i les manifestacions artístiques de les diferents etapes històriques responen a les circumstàncies de cadascun dels moments i a l’especificitat de l’escenari, però que hi ha també espais comuns i compartits.

Sense deixar d’invocar, més enllà de tot això, l’argument afegit, absolutament indiscutible i reconegut del valor intrínsec de l’obra de Piranesi des d’un punt de vista estrictament artístic, una obra tècnicament pletòrica, innovadora, sensible i culta.