Tàrraco en la fotografia del segle XX: 1939-1979

Una de les línies de treball en les aportacions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona a les successives edicions de la Primavera Fotogràfica de Catalunya ha estat la de la retrospectiva, alternant-la amb d'altres de distinta i molt variada naturalesa.

D'acord amb el plantejament que ens va semblar més coherent, aquest viatge retrospectiu es va començar, l'any 1990, amb l'exposició Effigies Tarraconenses que, d'alguna manera, recuperava els documents fotogràfics més antics referents a Tàrraco -datats als anys 60 i 70 del segle XIX- i ens portava, tímidament, en aquest cas, fins als anys 50 del segle XX, fins al moment en què la fotografia va deixar de ser una opció reservada als professionals i a uns pocs privilegiats per esdevenir -gràcies a la important simplificació tècnica dels aparells fotogràfics i, al nostre país, a les particulars circumstàncies de l'anomenat "desarrollismo"- una activitat cada vegada més popularitzada. Posteriors propostes, sempre en el marc de la Primavera Fotogràfica de Catalunya, van incidir en temes concrets que, pràcticament, van acabar de donar una visió prou exhaustiva de la fotografia referida a Tàrraco fins als primers decennis del segle XX.

Tàrraco en la fotografia del segle XX: 1939-1979 es presenta, doncs, amb la voluntat de tancar el cercle d'aquella visió retrospectiva de la documentació fotogràfica de Tàrraco. Hi abordem una etapa en la qual, primer tímidament i, més endavant, amb una més àmplia incidència, la fotografia va esdevenir un suport documental essencial per a deixar constància de les circumstàncies d'un període en què, amb tots els matisos que calgui contemplar, la cultura i el patrimoni es van haver de moure a contracorrent, en un marc no gens favorable, més motivat, en general, per les estratègies d'una política d'imatge que no pas per uns criteris arrelats a una sensibilitat.

Tàrraco en la fotografia del segle XX: 1939-1979 es vol constituir, objectivament, i sempre amb el patrimoni arqueològic de Tarragona com a escenari, en el testimoni gràfic d'una època i d'unes circumstàncies; però vol ser, també, un públic reconeixement devers tots aquells qui -en alguns casos, en el marc de l'exercici de la seva professió i de les seves responsabilitats directes o, molt sovint, en el del més pur voluntarisme, des de la seva inquietud per a la història- van ser capaços de conformar, en el si d'aquella època i d'aquelles circumstàncies, una autèntica crònica i de perpetuar-ne el record. Deixant escrita, per tant, la història del seu temps. Per a molts de nosaltres, del nostre propi temps.