Teatre de Tàrraco

El Teatre de Tàrraco es va construir a inicis del segle I dC. A finals del segle XIX encara es conservava una gran part de la graderia de l’edifici. Aquestes restes, però, es van destruir anys més tard a causa de la construcció de diverses instal·lacions industrials.

Als anys 70 del segle XX, empreses constructores van comprar els terrenys amb l’objectiu d’aixecar-hi edificis d’habitatges. La campanya ciutadana “Salvem el teatre romà” va aconseguir aturar el projecte.

Des de l’any 2010, el teatre és objecte d’una recuperació que abasta la recerca, la conservació i la presentació museogràfica i que ha de culminar en el futur en la creació d’un parc urbà que integri les diverses restes arqueològiques de l’entorn.

Una de les actuacions més destacades ha estat la intervenció de l’arquitecte Toni Gironès per restituir part de la volumetria de les grades de l’antic teatre.

El projecte ha comptat amb el cofinançament del programa FEDER. 

El mar era la principal porta d’entrada a la ciutat de Tàrraco. El viatger que arribava amb vaixell es trobava amb un barri de gran dinamisme.

L’activitat econòmica portuària feia que, a més d’habitatges, es concentressin en aquesta zona magatzems (horrea) on es dipositaven els productes que arribaven al port o en sortien, i també negocis dedicats a la producció artesanal.

Al barri del port hi havia tots els serveis que els mariners i els vaixells necessitaven: botigues, tallers de veles, corders i mestres d’aixa, dipòsits d’aigua i fonts per abastir les naus i permetre el dessalatge o espais on fer el control administratiu de les mercaderies i recaptar les taxes pertinents (estationes portorii). Totes aquestes instal·lacions lligades a l’activitat portuària es barrejaven amb d’altres de caràcter lúdic, com els llocs on comprar menjar preparat (thermopolia), les termes o el mateix teatre.

En època d’August, la designació de Tàrraco com a capital de província va afavorir el creixement urbanístic i econòmic de la ciutat. Aquesta transformació va suposar la reforma del port i de la façana portuària, incloent-hi el fòrum local.

És en aquest context de canvi que es va construir el Teatre de Tàrraco, un edifici semicircular que aprofitava el pendent natural del terreny per recolzar part de la grada. Tenia tres nivells diferenciats i podia acollir 6.000 espectadors. Davant hi havia l’escenari, una mica elevat. Darrere de l’escenari, un gran mur amb tres portes permetia l’entrada dels actors.

El teatre i el fòrum local eren essencials per a la propaganda política i religiosa. Política, religió i espectacle estaven íntimament lligats en el món romà. Les processons s’iniciaven al fòrum i acabaven al teatre, on la gent es reunia per gaudir dels espectacles escènics.

Cada any, els nous càrrecs municipals estaven obligats a pagar de la seva butxaca diversos dies d’espectacles teatrals, que es podien substituir o complementar per altres espectacles al circ o l’amfiteatre.

Dins de l’edifici, la propaganda es reforçava amb la decoració del gran mur (scaenae frons) que hi havia darrere de l’escenari. Un conjunt d’escultures que representaven l’emperador i la seva família recordaven els espectadors qui tenia el poder de l’Estat i qui eren els models a seguir.

La grada era, també, un reflex de les divisions socials, i els espectadors seien seguint un ordre rigorós. Les elits ocupaven la part més baixa i més propera a l’espectacle, mentre que les files superiors estaven destinades als més pobres i als esclaus.

Al costat del teatre es va construir un gran espai enjardinat al qual només podien accedir els espectadors més privilegiats. Aquest espai estava presidit per una font monumental. L’aigua que brollava de la font anava a parar a un gran estany central que tenia altres fonts situades als extrems.

Distingits espectadors, una mica d’atenció, si sou tan amables i que la cosa ens vagi bé a mi, a la companyia, als seus amos i als promotors de l’espectacle. A veure, tu, pregoner, fes que tot aquest públic faci orelles de pam!

La peça és una comèdia d’entreteniment que fa riure. “Presteu-me amablement la vostra atenció i que Mart, com en altres ocasions, us sigui favorable.” Així comença la Comèdia dels ases, escrita per Plaute el segle II aC.

A diferència d’avui, els espectacles de l’època romana eren gratuïts i estaven lligats a festivitats religioses. Els ludi comptaven amb actes religiosos com els sacrificis i processons, i espectacles com les curses de carros al circ, les lluites de gladiadors a l’amfiteatre o les representacions al teatre.

Al teatre, s’hi podien veure comèdies i tragèdies, però també altres gèneres com la pantomima, en què els actors s’expressaven només amb el gest, i la dansa, o les atel·lanes, que representaven situacions d’argument molt més popular.

La professió d’actor no estava ben considerada. La majoria eren esclaus, lliberts o estrangers, però, si eren bons, podien arribar a aconseguir grans fortunes i fama. Durant les representacions, els actors anaven coberts amb màscares, lluïen vestits luxosos i portaven sandàlies amb plataformes que n’augmentaven l’alçada.

Els actors sempre eren homes, i les dones es dedicaven a la música i a la dansa. Un empresari dirigia les companyies teatrals, que tenien un actor principal al qual acompanyaven altres actors i figurants. Completaven el grup un cor i una orquestra.