Tinglado 4

L’exposició “TARRACO/MNAT” s’instal·la a l’antiga Estació Marítima, que va veure durant anys l’arribada i sortida de passatgers del Port de Tarragona. L’any 1986, aquest espai, juntament amb el conjunt d’instal·lacions del Moll de Costa, va deixar la seva funció de serveis vinculats al Port per obrir-se a la ciutadania i esdevenir una marca cultural de la ciutat.

Poc queda ja de l’enclavament natural que va afavorir el desembarcament dels romans i el desenvolupament de la capital de la Hispània Citerior.

Fa més de 2.000 anys que els romans van aixecar les primeres construccions portuàries artificials. Des de llavors, el port ha estat, amb més o menys fortuna, via d’entrada i sortida de productes, idees i persones.

La fisomia actual del Port es va començar a dibuixar al segle XVIII i es va definir a cavall dels segles XIX i XX. No només com espai per al tràfic de mercaderies, sinó també com a port pesquer, al voltant del qual es va aixecar el barri del Serrallo.

A partir de 1959, el Port va experimentar una forta transformació. La instal·lació de la indústria petroquímica, l’augment d’activitat i l’adequació a les noves tècniques de transport van comportar una ampliació i una reestructuració del Port que, alhora, van afavorir la recuperació del Moll de Costa per a la ciutat de Tarragona.

Avui, el MNAT és veí del Museu del Port, les sales d’exposicions del Tinglado 1 i el Tinglado 2 al Moll de Costa.

El 218 aC les tropes romanes, en lluita amb les cartagineses pel domini de la Mediterrània, van desembarcar en el que esdevindria la primera ciutat romana fundada a la Península Ibèrica i la base d’operacions de la conquesta d’Hispània.

De mica en mica, el primer recinte fortificat aixecat al cim del turó que dominava el poblat indígena ibèric es va anar ampliant i es va definir l’urbanisme de la Tàrraco romana.

Al segle I aC, Cèsar li va concedir l’estatus de colònia i, poc després, August la va nomenar capital de la província, cosa que va definir el paper singular de Tàrraco. El Fòrum de la colònia, el Teatre, el temple d’August o l’Arc de Berà daten d’aquesta època.

Al llarg dels segles I i II dC es van dur a terme importants obres i reformes a Tàrraco, com la de la façana portuària, el complex arquitectònic del turó o l’amfiteatre. Són obres vinculades a la seu de l’assemblea de notables de la província, que anualment es reunia a la ciutat, i, alhora, reflex de la promoció de Tàrraco, a la qual es va concedir, al segle I, el dret llatí, cosa que representava un pas cap al reconeixement de la plena ciutadania romana.

Però a banda de les grans construccions públiques vinculades al poder, Tàrraco era una ciutat viva que s’estenia a la part baixa emmurallada i a l’àrea entre el port i la desembocadura del Francolí. Gràcies a l’epigrafia, coneixem el nom d’esclaus, lliberts i ciutadans, homes i dones d’arreu de la Mediterrània que van viure en cases plurifamiliars o grans domus, gaudien a les termes públiques i treballaven en comerços, tallers o magatzems de la ciutat. Homes i dones que van trobar descans en els cementiris que s’estenien fora muralles, al llarg de les vies d’accés a la ciutat

Com a totes les ciutats romanes, l’ager de Tarraco s’estenia més enllà de les muralles. La seva jurisdicció abastava des del Llobregat fins al coll de Balaguer, al límit amb Terres de l’Ebre, i a l’oest fins a prop de Lleida.

Vil·les i establiments agrícoles abastien la ciutat amb els recursos necessaris; de vegades també eren residències senyorials propietat de ciutadans de Tàrraco, com és el cas dels Munts, a Altafulla. Aquesta vil·la va ser escenari per a l’oci, el descans i l’autorepresentació de les elits aristocràtiques, i podria estar relacionada amb l’estada de l’emperador Adrià a Tàrraco l’hivern del 122 al 123 dC.

El territori també proporcionava la pedra per a les construccions de la ciutat i l’aigua per abastir la població.

Dues grans vies travessaven el territori: la Via Augusta, que resseguia de nord a sud la costa de la península Ibèrica entre els Pirineus i Gades (Cadis), i la via De Italia in Hispanias, que sortia de Tàrraco cap a l’interior de la Península travessant Ilerda (Lleida).

A finals del segle III, Tàrraco va entrar en un període de crisi. A inicis del segle V aquesta situació es va revertir i Tàrraco va recuperar part del seu paper geoestratègic i polític. Amb la dissolució formal de l’imperi romà l’any 476 dC, Tàrraco va restar sota domini visigot fins a inicis del segle VIII.

Al segle V es va construir el monument de Centcelles, un dels conjunts arquitectònics tardoromans més importants d’Occident, que conserva un excepcional mosaic que decora la cúpula principal de l’edifici.

A partir d’inicis del segle VIII, Tàrraco i el seu entorn van esdevenir terra de frontera entre els regnes cristians i musulmans, en un context de davallada demogràfica i pèrdua de la categoria urbana. Una situació que no es va començar a redreçar fins al segle XII.